Com un grapat de milions de bípedes del planeta, vaig esvair la ressaca del primer dia d’aquest 2018 mirant de reüll el Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena, un esdeveniment amb més pes televisiu que no pas musical al què la majoria d’espectadors s’hi acosten amb un esperit de morbosa i nostàlgica parsimònia. La culpa, faltaria més, no és del repertori ni del seu traductor, perquè els valsos i les polques de la família Strauss (i d’algun adherit ocasional que passava per allí) continuen essent obres mestres inigualades en el gènere, servides per músics i directors de primera. De fet, l’esperit démodé del concert, que l’acosta més a Eurovisió que no pas al gaudi d’una experiència musical transcendent, és allò que el fa en certa forma atractiu: una realització televisiva tan impecable com xarona (salpebrada amb uns ballets descontextualitzats que s’alternen amb imatges aèries tipus Tour de France sobre el territori austríac) i les instantànies d’un públic que intenta representar sense èxit una aristocràcia musical encorbatada que ja és inexistent a la majoria de platees dels països civilitzats en són l’esquer. Però a excepció dels concerts de Kleiber, Karajan i Harnoncourt, cap de les edicions dels darrers anys ens ha regalat gaire cosa aprofitable, en termes musicals.

L’esperit démodé del Concert de Cap d'Any, que l’acosta més a Eurovisió que no pas al gaudi d’una experiència musical transcendent, és allò que el fa en certa forma atractiu.

Tot i això val la pena ficar-hi el nas de nou, perquè Concert de Cap d’Any és la traducció d’una època –que va dels vuitanta a l’actualitat– on els directors s’han fet amos de les programacions musicals d’Occident, ombrejant la importància dels compositors i de les obres que serveixen. Comptat i debatut, la repetició exasperant del mateix gènere i de les mateixes peces també és una traducció literal del que passa a la majoria de recitals i concerts del món en què, bàsicament, es programen fins la sacietat un total de 100 obres que abasten només el 0,000000001% d’un patrimoni musical bastíssim que encara cal descobrir. Com va dir el mateix Harnoncourt a La música com a discurs sonor, els segles XVII o XVIII hauria estat impensable que als auditoris del món hi sonés quelcom que no fos música d’aquell temps: per contrast, si ara omplíssim els auditoris del segle XXI amb repertori de música viva, aquests quedarien automàticament deserts. Això és la metàfora perfecta d’un entorn musical que ha desconnectat frívolament de la creació contemporània: bàsicament, als auditoris del món no hi anem a descobrir obres noves, sinó a veure repetides les obres que més estimem i, en tot cas, a detectar-hi defectes o diferències amb les gravacions que ens les feren descobrir. La música, dissortadament, és avui un exercici merament comparatiu.

Bàsicament, als auditoris del món no hi anem a descobrir obres noves, sinó a veure repetides les obres que més estimem i, en tot cas, a detectar-hi defectes o diferències amb les gravacions que ens les feren descobrir. La música, dissortadament, és avui un exercici merament comparatiu.

No és estrany que algunes de les figures més apassionants que ha donat darrerament el món de la clàssica, com ara Teodor Currentzis, sorgeixin d’entorns que van més enllà de les capitals musicals de la vella Europa i hagin optat per abandonar els centres sonors del món per tal de focalitzar la seva activitat en indrets abans considerats marginals. Com també és comprensible que la majoria de generacions més joves, acostumades al canvi constant, fugin d’uns auditoris i d’unes programacions que es repeteixen fins la sacietat en la mateixa i imparable decadència. El Concert d’Any nou és risible des de molts punts de vista, però l’actitud dels seus espectadors, potser també la nostra en escarnir-lo, es repeteix dia rere dia a la major part de sales de concert del món. Canviar-ho és a les mans dels programadors, però vistes les “novetats” de les sales barcelonines per aquest 2018, la cosa fa més aviat mala pinta.