M’ho havia pregat el meu escriptor i nogensmenys amic Jaume C. Pons Alorda i, després que en Jaume i hi insistís de nou amb la seva veu de foc, ho va fer també el meu escriptor i nogensmenys amic Adrià Pujol, nostre ambaixador vitalici a l’Empordà. Els dos m’ordenaren que llegís amb urgència una trilogia de llibres que em canviaria la vida: el Cicle d’Almandaia, d’Antoni Vidal Ferrando, una obra i un autor que, com us passarà a la majoria de lectors, em sonava inconeguda i remota com un d’aquells corns atàvics que s’amaguen als boscos wagnerians. Els meus amics, a qui estimo perquè sempre tenen raó i no pas dono la raó perquè els estimi, la van encertar de ple, i no només perquè aquesta trilogia excepcional de novel·les (Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens) configurin una travessia literària de primeríssima qualitat i una prosa d’un preciosisme que no llegia de fa segles, sinó perquè després de cruspir-me lentament les més de vuit-centes pàgines que sumen aquestes joies publicades a Gall Editor, el cabàs de preguntes i enigmes que acumula l’obrassa genial no s’atura, de tal manera que la menja de la darrera pàgina et porta directament a tornar de nou a l’inici de tot plegat, com si volguessis ratificar si el mastegot de geni que has rebut és realment així, teixit d’una prosa que va filant versos sense aturador ni artificis.

Els dos em m’ordenaren que llegís amb urgència una trilogia de llibres que em canviaria la vida: el Cicle d’Almandaia, d’Antoni Vidal Ferrando, una obra i un autor que, com us passarà a la majoria de lectors, em sonava inconeguda i remota com un d’aquells corns atàvics que s’amaguen als boscos wagnerians.

Em preguntareu, de què parlen aquestes novel·les de Vidal Ferrando? Doncs he de confessar que, honestament, no n’acabo de tenir ni idea. Les llunes i els calàpets és una peça marinera que ens aboca a la Guerra Civil, on la vida xacrosa dels contrabandistes es barreja amb la profecia de les bruixes que amaguen secrets inconfessables, com així fa na Pixedis Galerina, un personatge de qui vaig cantant les admonicions de fa mesos com si m’hi anés la vida. Hi ha, evidentment, una obsessió per retenir la memòria: els records són íntims, volàtils, destructibles. La memòria és impersonal irrepetible, coneixement. Una memòria que explota en forma de desig a La mà del jardiner, una faula on un jove protagonista explora la seva entrada al món dels desigs secretistes en l’univers rural de l’illa, allò que l’autor anomena la trama emocional del present. En aquesta novel·la s’hi troba una frase que em persegueix constantment, de la qual no me’n puc deslliurar: Perquè el mal només s’engendra als paradisos, he tornat a la infantesa. Finalment, L’illa dels dòlmens és potser l’obra més clàssica de la trilogia, com si l’autor (després d’assolir el cim del POEMA) s’hagués proposat a si mateix filar una novel·la més clàssica, bo i meravellosa, sobre l’especulació urbanística mallorquina, ja en època de transició, ara contada per un potentat a qui li surt una filla imprevista i juganera.

Ja ho sé que us ho conto tot fragmentat i malament, però la victòria d’aquesta prosa és precisament que tot resum li resulti infantil i malcarat com una fitxa escolar. Diu Lucia Petrelli, al pròleg del totxo que us recomano comprar sense falta (aneu a La Calders, i així el tiet Cutillas i Frau Sucunza faran una mica de caixa) que les experiències d’aquesta trilogia amaguen un exemple de realisme màgic, però jo diria que això ho pensem els barcelonins, centralistes de nosaltres, perquè Vidal Ferrando només ha fet que destil·lar poèticament tot allò que a la seva illa no té res de postís, sinó moltes dosis de realitat, per feridora i surrealista que sigui. De fet, qualificar aquesta literatura de realisme màgic serveix per tractar-la amb un poc de condescendència, un gest amb què els principatins sempre hem despatxat la literatura de les illes com si la cosa anés únicament de folklorisme. Afortunadament, les reedicions de Blai Bonet a Club Editor i el just enaltiment d’autors com Bartomeu Fiol o Guillem Simó estan retornant a la literatura illenca a la centralitat que mai li hauríem de negar. Per això, avui més que mai, hauríem de conèixer i acostar-nos a aquestes tres novel·les bestials, que mereixerien molts més d’articles en una segona o tercera lectura, perquè les grans obres sempre mostren l’escassa capacitat de qui intenta traslladar-les a una bellesa menor.

Diu Lucia Petrelli, al pròleg del totxo que us recomano comprar sense falta (aneu a La Calders, i així el tiet Cutillas i Frau Sucunza faran una mica de caixa) que les experiències d’aquesta trilogia amaguen un exemple de realisme màgic

Jo només et puc dir que et dec moltíssimes coses, Antoni Vidal Ferrando, i que a partir d’ara haurem de fer tot el possible perquè se’t regali l’honor que mereixes com un dels nostres millors i més eminents escriptors. Des de l’ombra que es va tornant llum, moltes gràcies. Tornaré al principi, a veure si puc arribar a tocar el teu pedestal. No serà fàcil. 

BernatDedeu
Crítica musical Tots els concerts són Cap d’Any Bernat Dedéu