Assistir a una representació d'una òpera de Giacomo Puccini (1858-1924) és, sense cap mena de dubte, un dels moments més esperats per a la majoria de públic operístic, tant pels qui comencen, que veuen en les operes del toscà una bona forma d'endinsar-se en un magnífic món per a descobrir, com per aquells que ja fa temps que assaboreixen les melodies, textures i harmonies d'un gènere que des de fa segles musica històries i emocions universals. 

Tosca Gran Teatre del Liceu © Antoni Bofill

En la reposició d'aquesta producció de Tosca, firmada per Paco Azorín i recolzada pel Liceu i la Maestranza de Sevilla, el públic del teatre barceloní ha demostrat un cop més que té en gran estima les òperes del geni de Lucca i, en concret, la que ens ocupa, perquè el teatre, ahir diumenge, era ple a vessar. Ple de gent que tossia, però sobretot de gent que es va emocionar amb la història de Floria Tosca, l'amant del pintor Cavaradossi, que és empresonat per amagar a casa el seu amic Angelotti, un pres polític fugit del Castell Sant'Angelo. Ja ho veieu: el llibret ―signat pels dos grans dramaturgs Giuseppe Giacosa i Luigi Illica―combina, d'una banda, la trama purament sentimental, capitanejada per la parella Tosca-Cavaradossi i alterada per la presència de Scarpia; i la trama política, en el context de la batalla de Marengo i la invasió napoleònica d'Itàlia. I en aquesta segona trama, Angelotti i Cavaradossi són opositors a l'establishment corrupte representat per Scarpia, el sàtir que dissimula amb pràctiques devotes la seva luxúria llibertina. Vaja, el dolent. Un antagonista que en la representació d'ahir va ser encarnat pel baix-baríton Erwin Schrott, un cantant amb grans dots actorals, de timbre rotund, bon fraseig i àmplia projecció vocal, que va ser ovacionat enfervoridament, quelcom que també va rebre la soprano Liudmyla Monastyrska interpretant una Tosca de gran domini tècnic, amb una tessitura homogènia i uns aguts encomiables però mancada de la passió italiana que escau al paper, potser ―diguem-ho tot―conseqüència d'una direcció d'actors més aviat estereotipada, deutora d'una forma de concebre la representació operística que cada cop més associo amb el passat (com pot, al primer acte, patir un atac de gelosia i fer retrets a un home a qui no mira?).

Tosca Gran Teatre del Liceu © Antoni Bofill

El tenor Jonathan Tetelman va assumir el rol del pintor per primer cop a la seva vida en aquest teatre i la sensació, de bon començament, no va ser gaire bona. Amb la Recondita armonia, ària del primer acte de realització difícil, vaig tenir la impressió que el seu instrument estava mancat de volum, de potència, que el timbre era un punt nasal i que havia de controlar un vibratoque podia jugar-li males passades. Al llarg de la funció va semblar-me que millorava una mica, però no sortia d'aquests límits, i la seva E lucevan le stelle va semblar-me correcta, mancada d'una transcendència i d'un apassionament vitalista que em semblen imprescindibles. Em fa la impressió que Tetelman és, ara per ara, un tenor líric mancat del punt spinto que requereix aquest rol, que en alguns moments ha d'imposar-se per sobre d'una orquestra que, en el cas del Liceu, va ser capitanejada per John Fiore amb encert, combinant diverses textures, bon treball de les dinàmiques i aconseguint fer lluir, en diversos moments, la preciositat musical de la partitura de Puccini, farcida de detalls i atmosferes màgiques. Una atmosfera que, tot sigui dit de passada, l'escenografia d'Azorin crea amb força encert, tot i la seva simplicitat. Bàsicament es tracta d'una estructura metàl·lica que, al primer acte, representa el retaule de l'església de Sant'Andrea della Valle i que, un cop vista pel darrere, esdevé el teló de fons del Palau Farnese on Scarpia interroga els amants i tortura el pintor. Al tercer acte aquesta mateixa estructura és ajaguda de manera que es converteix en el terrat del castell Sant'Angelo on serà afusellat el pintor i des del qual la nostra protagonista realitzarà el seu darrer acte de llibertat, integritat i coherència saltant daltabaix de l'edifici per, així, retrobar-se en el més enllà i saldar comptes amb el baró Scarpia. 

Tosca Gran Teatre del Liceu © Antoni Bofill

En resum: una òpera ben escrita, tant a nivell de text com musicalment, que sempre ha estat ben acceptada pel públic i que fa les delícies dels amants de l'òpera, en una producció ben plantejada, senzilla, efectiva, amb uns cantants força solvents i amb una direcció escènica bona en alguns aspectes i millorable en d'altres. Però malgrat tot, tenim en cartell una Toscagens tosca. La vam veure fa cinc anys i ara hi hem tornat. I la veuríem sempre que ens la posessin. Perquè veure una Tosca sempre paga la pena.