El passat mes de juny va fer cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel·les, la ciutat on va viure exiliat els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida. Aquells que la tardor deL 2017 vam haver d'exiliar-nos també a Bèlgica, sense saber per quant de temps, mai haguéssim pogut imaginar que algun dia l'exili de Carner es convertiria en una referència tan propera per a tots nosaltres.

La catalana és gairebé l'única literatura del segle XX que va sobreviure fora del seu propi territori. Si la poesia, la novel·la, la narrativa i l'assaig en català van seguir vius durant gran part del segle va ser gràcies, en bona part, als escriptors que des del 1939 van haver de deixar el país fugint del feixisme. Carner n'és un dels exemples més eloqüents.

La catalana és gairebé l'única literatura del segle XX que va sobreviure fora del seu propi territori

Pocs mesos d'arribar a Bèlgica, els amics del PEN Club Català, encapçalats per na Bel Olid i en Francesc Parcerisas, van venir a fer una lectura poètica al Casal Català de Brussel·les —amb el qual, per cert, Carner havia tingut sempre un vincle molt estret— com un acte de reconeixement als membres del govern legítim a l'exili. Un recital emocionant i entranyable, que mai oblidarem i que mai els agrairem prou.

Aquell dia, un dels autors, a banda de recitar uns versos seus, va voler llegir Bèlgica. Encara avui no m'he recuperat de l'impacte. De fet, la meva devoció per aquest poema de Carner no ha fet sinó augmentar. Tot i la meva admiració per la poesia, el compromís cívic-polític i la personalitat del "príncep dels poetes", només el llegeixo de tant en tant i he de reconèixer que no sabia res d'aquesta seva petita gran obra mestra.

Bèlgica és un d'aquells poemes que no es mostra tot de cop, des de la primera lectura, sinó que es va lliurant a poc a poc, a mesura que el vas rellegint. Un poema fet de moltes capes, que cal anar descobrint, i que emociona de manera creixent a mesura que es progressa en aquesta descoberta.

Bèlgica és també, i molt, un poema amb evident càrrega política. Carner hi descriu una societat ideal, on tots els elements hi conviuen en plàcida i civilitzada harmonia

És d'entrada una pintura figurativa: la descripció objectiva d'un país, alhora detallista i centrada en l'essencial. Carner juga a aquell joc tan propi del noucentisme que consisteix a no parlar directament dels mateixos sentiments, sinó mostrar-los indirectament mitjançant una representació suposadament freda de les coses. El món és un mirall on es reflecteix l'ànima del poeta i és en la descripció d'aquesta realitat exterior on aquesta ànima es revela.

Bèlgica és també, i molt, un poema amb una evident càrrega política. Carner hi descriu una societat en certa manera ideal, on tots els seus elements —persones, ciutat, natura, cultura— hi conviuen en una plàcida i civilitzada harmonia. És, i molt, un homenatge al país que l'ha acollit i un retrat ple d'admiració del seu esperit més profund.

Bèlgica és, a més, un poema d'un indubtable rerefons religiós, travessat de subtils referències metafísiques, que es van intensificant a mesura que avancen els versos. Tot això, i probablement moltes més coses encara, és Bèlgica.

L'estat d'ànim que hi mostra el poeta, presidit inexorablement per la nostàlgia, era un reflex d'allò que nosaltres sentia en aquells moments

D'entrada, si aquell poema ens va impactar profundament, va ser, òbviament, pel paral·lelisme evident entre l'experiència que hi pinta el poeta i la que estàvem vivint nosaltres durant els primers mesos d'exili. Les imatges que descriu eren la reproducció més exacta possible del que veien cada dia els nostres ulls en aquell país nou i fins a cert punt estrany, on havíem anat a viure després d'haver hagut de marxar de casa nostra. I l'estat d'ànim que hi mostra el poeta, presidit inexorablement per la nostàlgia, era un fidelíssim reflex d'allò que algú com nosaltres podia sentir en aquells moments. Carner, en aquell poema, explica amb precisió torbadora la nostra pròpia experiència quasi setanta anys després. Com si hagués escrit aquell poema per a nosaltres —si se'm permet l’expressió— amb setanta anys d'antelació, començant pel títol mateix. En la nostra situació, era difícil no sentir-se commogut.

Tanmateix, Bèlgica impacta molt més encara quan es coneix el seu origen. Perquè en realitat es tracta de la reescriptura d'un poema sense títol que Carner havia escrit quasi cinquanta anys abans, quan tot just en tenia dinou. Un poema del 1903 on descriu com voldria que fos el seu país, com hauria de ser la Catalunya ideal imaginada pels noucentistes. El 1952, prop ja dels setanta anys, recupera aquell poema juvenil amarat d'il·lusió i el reescriu de dalt a baix, impregnant-lo d'una fonda malenconia. El poeta madur es retroba amb el jove poeta i l'esmena sense gaires contemplacions, tan estilísticament com pel que fa al missatge.

La utopia que ell havia volgut per al seu país s'ha fet realitat, sí, però en terres estrangeres

El primer vers ja no serà: “M'agradaria fer-me vell en un país…”, si no “Si fossin el meu fat les terres estrangeres…”. Ha trobat el país somniat de la seva joventut, però no a Catalunya sinó a l'exili. Vist des d'aquest punt de vista, no estem davant de la celebració d'una victòria, sinó davant la constatació d'una derrota. La utopia que ell havia volgut per al seu país s'ha fet realitat, sí, però no al seu país sinó en terres estrangeres. L'homenatge admirat cap a la Bèlgica real, lliure i civilitzada, esdevé indirectament un mirall tràgic de la Catalunya vençuda pel feixisme.

Massa història, massa significats en un sol poema, massa similitud amb la nostra pròpia experiència, com per a no quedar-ne completament atrapat. Per aquesta raó, ja fa temps que vaig decidir “imprimir-lo” sobre una de les parets de casa meva. A còpia de veure cada dia aquesta llarga col·lecció de versos que omplen el meu menjador, me l'he acabat aprenent de memòria. 

Visca Josep Carner! I amb ell, visca tots els homes i dones que van mantenir viva a nostra literatura de l'exili estant.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat