[Guia sentimental del Delta de l’Ebre. Joan Todó. Editorial Pòrtic]

Adrià Pujol/ Marina Porras 

Joan Todó ha escrit un llibre senzill, la qual cosa ens indica, coneixent la seva obra, que li deu haver costat un bon esforç. La prosa s’hi fon amb l’estructura (a l’últim és un diccionari sobre el Delta de l’Ebre) i baixa, passa, es converteix en el pensament del lector. Aconseguir aquest efecte no és fàcil. I tampoc no és fàcil que, enllà de colonitzar el discórrer mental del qui llegeix, alhora li deixi tant d’espai. Per al somieig, per al moment d’aprendre història, per activar la pietat o la glàndula de la injustícia social, Todó ha escrit un llibre etnogràfic. Però dels que no tanquen el focus en la insistència (a l’estil de La pell de la frontera, de Francesc Serés, a Quaderns Crema, 2014). La Guia sentimental del Delta de l’Ebre és el llibre d’un escriptor que es mulla però no esquitxa. Ell passava per allí.

ALIÈ: L’escriptor ha volgut deixar clar, abans d’entrar en matèria, quin és el lloc des d’on escriu. Todó no és un escriptor deltaic – casa seva és a 45 quilòmetres del Delta – però tampoc és un foraster. Es nota que el Delta forma part del seu imaginari, però no hi té un lligam estret que el condicioni. El Delta és, per a Todó, «un espai altre, una curiositat desconcertant». L’adjectiu «aliè» hi surt molt, en aquesta guia, i a còpia de llegir-lo acabem tractant el Delta com un territori místic, que flota eteri entre la terra i el mar. L’autor ho diu millor: «escriure sobre el Delta és escriure damunt l’aigua». 

CADÈNCIA, LA: Guia sentimental del Delta de l’Ebre és el segon i és el mig tercer llibre documental de Joan Todó. L’anterior (Respirar el segle. Un perfil de Gregori Estrada, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017) li va servir per trobar la cadència justa, tot conservant la funció informativa però allunyant-se de la fredor viquipèdica –escalfant-la amb recursos de l’oralitat. I l’anterior de l’anterior (L’horitzó primer, L’Avenç, 2013) li va servir de laboratori, per a les provatures sobre què es pot dir i què no es pot dir, si l’objectiu és il·lustrar lluny de fer sang. Una cadència, una sonsònia que a la Guia sentimental encara és més polida: quan toca donar dades, el lector no té mai la sensació del retalla-i-enganxa, i alhora sent que aprèn les coses de la millor manera: dites, païdes per algú de confiança.

DISTÀNCIA: Ja ho sabíem, però la prosa de Todó és una de les més netes i clares dels Països Catalans. Com que aquí hi entrava el factor divulgatiu – això és una guia de viatge – la pulcritud acadèmica que respiraven alguns dels seus llibres anteriors s’ha transformat en un to amable i cordial, que l’apropa al lector. Disfressat d’explorador, Todó s’ha mirat el paisatge del Delta com es mira els textos: des de la distància justa. No s’ha enganxat massa a un escenari que se l’hauria menjat, però l’ha mirat prou de prop com per descriure’l sense semblar un robot. D’entre les millors pàgines d’aquesta guia, hi compto les que són plenes de descripcions sobre els horitzons infinits del Delta. 

HUMOR, L’: Joan Todó és un irònic, gairebé imperceptible, i per això, quan desbarra (poc, poquíssim), l’esclat s’amplifica. En un document de l’any 1734 el bisbe visita Calaceit i blasma la jota, i de propina Todó la titlla del «reggaeton setcentista» (pàg. 105). Es recrea en els malnoms de la zona (pàg. 114), escriu que el tortosí renaixentista «Cristòfor Despuig és una mena de Jordi Graupera del seu temps» (pàg. 150) i més endavant se’n va de l’olla: «...ous de caragol maçana, amb el seu color rosa de Hello Kitty» (pàg. 182). 

INHÒSPIT: Al Delta, el territori físic s’imposa als fets històrics. Sembla que allà no hi passa res, les estacions tenen un pes enorme sobre el paisatge, el temps es percep diferent i té un altre significat. La realitat física és immediata, inesquivable i concreta: la terra, l’aigua, el sol, el vent, els mosquits. Hi ha una llum «clara, diàfana, gairebé violenta (...) un cel que s’exhibeix». És un món, explica Todó, aixecat sobre la necessitat. Per això no hi ha espai per a les filigranes retòriques ni per als grans relats històrics. Si llegiu les entrades dedicades a les barraques (pàg. 32), entendreu què vull dir. 

MALA LLET, LA: Respectuós amb els ulls de poll dels altres, si n’ha de trepitjar algun, l’autor s’hi posa sense flamarada, però ferm: «... fa que els guionistes poc imaginatius, sempre que pensen en les Terres de l’Ebre, facen ús de la imatgeria del Far West» (pàg. 29). Todó diu i rediu, d’una manera o d’una altra, que el Delta (i, per extensió, les Terres de l’Ebre) és un indret menystingut, i li surt l’estirabot quan parla de les manifestacions contra el transvasament: «mirades de lluny, des de l’alçada d’un àtic pagat amb el sou d’un professor universitari, només veuria allò que anomenen la massa» (pàg. 115).

PAÏSOS CATALANS: Sense aquesta concepció no s’entén aquesta guia ni la mirada de Todó davant del món. L’autor té una tesi, i és que les Terres de l’Ebre «són la resclosa que ha d’evitar que entre Catalunya i el País Valencià hi hagi una comunicació fluida, no fos cas que parlessin gaire, que descobrissin que tenen moltes coses en comú» (pàg 19).

POETA, EL: Poc donat a la prosa de focs artificials, de prop en lluny surt el poeta, però amb comptagotes. Per això l’efecte és sensacional. Imatges, jocs de paraules, amb molta mesura, són ben bé una mena de pics que trobem al llarg de la Guia sentimental: «sentir el sol com plou» (pàg. 20), «El Delta és un lloc al clatell de la Història» (pàg. 80), «... més ganes de menjar-se el món que dents per mastegar-lo» (pàg. 149).

PRUDÈNCIA: Ordenat i meticulós, Todó ha endreçat la guia en entrades per ordre alfabètic, a la manera d’un diccionari. Com que s’ho pren tot molt seriosament, l’autor evita destapar-se – va lligat amb l’elegància, una altra paraula per a descriure Todó –. La prudència és, en part, una llàstima, perquè fa l’efecte que si l’autor es deixés anar sortirien grans coses. Però ell avisa d’entrada: «no obriu aquest llibre esperant trobar-hi una guia feta des de l’entranya, un busseig en els meus orígens, un somorgollament en la terra natal» (pàg 11).

SENTIMENTALISME, L’ANTI: No es pot pas dir que Todó sigui un sorneguer permanent, però tothora un té la sensació que per sota el nas se li escapa una ungla de rialla. En canvi, el resultat és innegable: no és lacrimogen, evita els panegírics sobre l’ahir, brida l’embafada patriotarda, però tot i així la Guia sentimental traspua amor a la terra i, sobretot, a la seva gent.

TRADICIÓ: La dialèctica entre el seny i la rauxa és aliena al Delta, diu Todó, perquè és una terra on no han existit ni el Noucentisme ni els debats que arrossegava. Aquí, sentencia l’autor, no hi ha res a negar ni cap ciutat de l’ideal que dinamitar. Posant l’escriptor Sebastià Juan Arbó com a exemple (una entrada memorable que exposa les seves virtuts com a crític literari, pàg 105), Todó explica la tendència dels artistes d’aquesta terra a transformar la natura luxuriant i exòtica en una fatalitat lligada al destí. Aquesta fatalitat es converteix en conservadorisme, i Arbó acaba adoptant el posat d’algú que prefereix la resignació al fracàs. Aquest gest no es limita als escriptors del Delta, i explica moltes coses sobre els intel·lectuals i escriptors catalans. 

ZOOGRAFIA: Lluny de la temptació del retrat etològic del personal (ço és, la temptació de descriure la gent com si s’anés de safari), l’autor dedica força prosa a la descripció de la fauna (animal) del Delta. En canvi serva un respecte escrupolós quan ha de parlar dels oriünds i no se’ls mira mai per sobre l’esquena. Exercici difícil, el de no caure en el menfotisme d’ivori, tan habitual des de Josep Pla en endavant –i enrere també.  

Adrià Pujol
Realitat augmentada Quan tens una bona història per explicar Adrià Pujol
Marina Porras
Xuclamel Anglofília Marina Porras