Tots els titulars han coincidit: la d’aquest any ha estat la cerimònia dels globus d’or més femenina – per la quantitat de premiades – i més feminista – pel contingut dels discursos. Les estrelles de Hollywood s’han agradat com no ho feien des de la campanya de Hillary Clinton, i han pogut tornar a fer bandera de tots els seus lemes preferits. 

La mateixa nit em vaig espantar quan vaig veure per Instagram que Kiernan Shipka, la meravellosa actriu que interpretava la filla de Don Draper a Mad Men, penjava un cartell explicant “Per què vesteixo de negre avui”, com feien totes les dones de la gala. El cartell era d’una iniciativa, hores d’ara mundialment famosa, que es diu #TimesUp (ja n’hi ha prou). És una idea nascuda de la indústria de Hollywood arran de l’escàndol dels assetjaments i les agressions sexuals que recull diners per pagar assessorament legal a dones que necessitin denunciar aquests abusos a la feina.

La foto que penjava Shipka, que té 18 anys, deia: “Vesteixo de negre per la igualtat i la paritat en totes les indústries. Per la seguretat dels treballadors a la feina. Per la inclusió de totes les dones i les persones marginades”. Que Shipka – nascuda l’any 1999 – considerés a les dones com un col·lectiu menystingut és el que em va fer una mica de pànic.

Que Kiernan Shipka – nascuda l’any 1999 – considerés a les dones com un col·lectiu menystingut és el que em va fer una mica de pànic

Totes les actrius premiades van parlar de feminisme als seus discursos, però el moment més aclamat de la gala va ser el discurs d’Oprah Winfrey. La seva potència retòrica i la seguretat de ser una dona feta a si mateixa li donen molta autoritat i el discurs ha estat mundialment celebrat. Winfrey té una carrera que justifica amb escreix el seu to reivindicatiu. Nascuda l’any 54 en un entorn molt miserable, explicava que quan era petita veia la gala mentre esperava que la seva mare tornés de treballar fregant cases. Oprah s’ha fet milionària a còpia d’intel·ligència i talent, i volia recordar a totes les nenes que se sentin perdudes o excloses que “hi ha un nou matí a l’horitzó”. Que hi ha esperança i que hi ha futur, com n’hi ha hagut per ella.

Però és preocupant que una noia nascuda l’any 1999 copiï exactament el discurs de les feministes que han nascut mig segle abans que ella, i que sigui celebrada per fer-ho. Shipka és una estrella des dels 7 anys, quan va debutar a Mad Men, la millor sèrie de televisió de la història. Gràcies al seu enorme talent, hi va créixer com a personatge durant set temporades.

És una bonica coincidència que sigui una de les seves companyes de sèrie qui va fer un discurs a la mateixa gala que no ha estat gaire celebrat però que mereix més aplaudiments. Ella és Elisabeth Moss, que s’ha endut el premi de millor actriu de televisió dramàtica per la distòpia feminista El conte de la criada, una adaptació de la novel·la de Margaret Atwood on les dones viuen oprimides i lluiten per alliberar-se.

Al seu discurs, Moss cita un fragment d’Atwood que diu: “Érem la gent que no sortíem als diaris. Vivíem a l’espai blanc dels marges de la tinta. Vivíem en l’espai buit entre les històries”. I segueix: “aquest premi és per a tu, Margaret Atwood, i totes les dones que van venir abans que tu i després de tu i que van ser prou valentes per parlar contra la injustícia i la intolerància i per lluitar per la igualtat i la llibertat en aquest món. Ja no vivim en l’espai blanc als marges de la tinta. No vivim als buits entre les històries. Som la història impresa en tinta, i aquesta història l’estem escrivint nosaltres mateixes”.

El de Moss és un discurs pensat i explicat des del present – des de la llibertat i des de la igualtat. És un discurs que no mira al passat sinó que pensa en el futur, i em sembla que és la concepció de la dona que les noies de 18 anys haurien de tenir al cap, perquè és la que coincideix amb la realitat. Elisabeth Moss és molt celebrada aquest any pel seu paper a El conte de la criada, però no recordo que ningú la celebrés per un paper molt més feminista que aquest, i és el que Moss feia a Mad Men quan interpretava Peggy Olson.

El de Moss és un discurs pensat i explicat des del present – des de la llibertat i des de la igualtat. És un discurs que no mira al passat sinó que pensa en el futur, i em sembla que és la concepció de la dona que les noies de 18 anys haurien de tenir al cap.

Mad Men és una sèrie sobre uns publicistes a Nova York als anys cinquanta, un món on el masclisme no eren casos que es podien denunciar sinó que era la concepció social imperant. La Peggy és una noia de poble bastant pobra que vol triomfar a la gran ciutat com a publicista. D’entrada s’enfronta a la família, que vol que es quedi al poble, vagi cada diumenge a l’església per trobar un marit i hi tingui fills. Entre crits desafiants de la seva mare, que diu que si va sola a Nova York la violaran pel carrer, la Peggy fa les maletes i decideix marxar – posa en valor la seva llibertat per sobre de la seva seguretat i està decidida a espavilar-se.

Entra a treballar de secretària en una empresa i s’enfronta a un món pensat i fet per a homes, on els companys de feina creuen que tenir pits és incompatible amb tenir cervell. La Peggy també es rebel·la contra aquests senyors que creuen que ha de portar-los el cafè i que poden tocar-li el cul en qualsevol moment d’avorriment. Amb intel·ligència, força i talent, se sobreposarà a un món que la rebutja, i acabarà complint el seu somni – ser una publicista reconeguda i sòcia de l’empresa.

Això, però, com sabem dones i homes, ve amb un preu, que és el d’aprendre que no hi ha esperança sense sacrifici. La Peggy haurà après que més llibertat vol dir més responsabilitat, i per això haurà de rebutjar amants i parelles, haurà de decidir que la feina passa per sobre del temps lliure i de les ganes de tenir una família. El seu personatge marca l’inici d’una conquesta que es va assolir fa molt de temps, la possibilitat de ser una dona que se’n surt en un món que no està fet per ella. No se’n surt de manera idíl·lica, no se’n surt sense frustracions i fracassos; però se’n surt lliure i creient en el que fa.

És aquest feminisme de la igualtat i de la llibertat el que les noies dels vestits negres de Hollywood haurien d’explicar a les seves companyes més joves si algun dia es vol avançar en aquest debat enlloc de recrear-s’hi.

És aquest feminisme de la igualtat i de la llibertat el que les noies dels vestits negres de Hollywood haurien d’explicar a les seves companyes més joves si algun dia es vol avançar en aquest debat enlloc de recrear-s’hi. Ho diu Moss al seu discurs però ho van veure abans els guionistes de Mad Men – les dones escriuen la seva pròpia història. Comportem-nos a l’alçada d’aquesta evidència. Tampoc és demanar tant.