"Sóc vertical", escrivia Sylvia Plath. "Però m’estimaria més ser horitzontal". I Gideonsson i Londré, duo d’artistes suecs, li roben el vers i el fan servir de títol de l'exposició que es pot trobar fins a l’11 de setembre a l’Espai 13 de la Fundació Miró, dins del cicle La possibilitat d’una illa, comissariat per l’Alexandra Laudo.

Plath tancava el poema amb unes línies com una pell de gallina:

Per a mi és més natural, ajaguda. 
Aleshores el cel i jo conversem obertament, 
i seré útil quan definitivament m’ajegui; 
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran 
temps per a mi.

L’exposició de Gideonsson i Londré gira precisament al voltant de la verticalitat. La verticalitat d’un cos, d’un arbre, d’una muntanya i d’un pèl de punta. 

El duo d’artistes explora aquesta idea començant pel concepte de “zona de mort” o “zona límit”. El 1953, Edouard Wyss-Dunant, metge suís, va encunyar la noció “zona de mort” per referir-se a les zones per sobre dels 8.000 metres. En aquests espais, els éssers humans no podem aclimatar-nos, ni tan sols som capaços de recuperar la despesa d’energia en descansar. El mal d’altura ens provoca mareig, mal de cap, nàusees, desorientació, confusió, esgotament físic, edema cerebral i pulmonar i finalment també la mort. De fet, pel camí de la cima de l’Everest, s’han de sortejar més d’una cinquantena de cossos d’escaladors que jauen congelats al mateix lloc on van defallir. 

"La pell morta és negra, la pell freda és blanca. Els cossos que habiten la muntanya s’han congelat de diferents maneres, igual que la roca s'endureix de diferents maneres", ens llegeix Gideonsson, penjada cap per avall d’una barra de gimnàs, a la principal peça de vídeo de la sala.Cau. Esbufega, s’incorpora com pot i es torna a penjar. Amb el cap ple de sang, com els nens que han jugat massa estona de cap per avall o els escaladors enfebrats, ens parla, a mig camí entre l’esgotament, l’angoixa i la revelació poètica, de la història de l’ímpetu per conquistar cims i dels efectes que la zona de mort infligeix damunt dels cossos. 

Imatge de l’exposició Soc Vertical, de Gideonsson Londre, a la Fundació Joan Miró. Cicle Espai 13 2017-2018 La possibilitat d’una illa, a cura d’Alexandra Laudo.  © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba

Imatge de l’exposició Soc Vertical, de Gideonsson Londre, a la Fundació Joan Miró. Cicle Espai 13 2017-2018 La possibilitat d’una illa, a cura d’Alexandra Laudo.  © Fundació Joan Miró, BarcelonaFoto: Pere Pratdesaba

Gideonsson i Londré duen a terme aquest exercici d’inversió corporal, per portar l’organisme a extrems semblants als que experimentaria a la zona de mort: cos embotornat, vista alterada, manca d'irrigació als peus, cansament demolidor... Aquest estat físic s’encomana també inevitablement a la ment i a la veu de Gideonsson, que llegeix el text, i progressivament, se’ns contagia a nosaltres, els espectadors, mentre ens submergim en l’imaginari històric i literari de l’ascensió als grans cims. 

Al cicle La Possibilitat d’una illa l’Alexandra Laudo també ha convidat els artistes Irene de Andrés, Gerard Ortín, Lucía C. Pino i Bárbara Sánchez Barroso, a reflexionar sobre la noció d’illa i les connotacions i significats simbòlics i socioculturals que aquestes tenen dins de l’imaginari col·lectiu. A Sóc vertical, Gideonsson i Londré conclouen que l’únic que diferencia les illes de les muntanyes és el mar. I que si canviem el mar, per la línia on comença la “zona de mort”, apareixen catorze illes-cim aïllades, inhabitables i solitàries. 

A la sala de l’Espai 13 hi trobem tres peces més: les sabates de muntanya dels artistes penjades de cap per avall, unes petites escultures de la part superior dels caps d’ells dos,com dues muntanyes nevades o dues illes deshabitades, i un mapa terraqüi blanc on només hi ha marcades, com catorze punxades, les catorze “zones de mort” del planeta Terra. I mentrestant, de fons, Gideonsson, de cap per avall, que se’ns endú amb ella, cims enlaire, amb els xerpes i els campaments i els escaladors, vius i morts, que poblen les muntanyes de què, entre esbufecs, ens parla.

Foto de portada: Imatge de l’exposició Soc Vertical, de Gideonsson/Londre, a la Fundació Joan Miró. Cicle Espai 13 2017-2018 La possibilitat d’una illa, a cura d’Alexandra Laudo.  © Fundació Joan Miró, BarcelonaFoto: Pere Pratdesaba