Seré sincera: tot el que sigui parlar de l'addicció a les xarxes des d'un cert punt de superioritat moral per no ser-hi addicte em fa una mica de mandra –és, potser, aquesta mania de parlar-ne com si els addictes fossin uns bojos, uns depravats, uns idiotes per haver caigut en la trampa, sense parar-se a pensar per què hi han caigut.

És per això que I, de sobte, el paradís, de Núria Perpinyà editat per Comanegra em va tenir rebufant els primers capítols: l'Elexa, una adolescent anorèctica addicta a escoltar música clàssica (i que renega dels que no escolten altra cosa) és ingressada a una clínica de desintoxicació d'Internet a una vall recòndita i inventada dels Pirineus, i s'endú la seva amiga virtual Índia, que, en un principi, no té cap addicció i que és coixa. Allà, la doctora Neuska i el fisioterapeuta Carles les intentaran tractar a elles i a dos pacients més: el Fusquero, un tuitaire famós que es fa passar per una tuitaire i que està endeutat fins al coll a causa de la seva ludopatia, i Gari Pifarré, conseller de la Generalitat obligat a estar connectat vint-i-quatre hores al dia, fet que li crea ansietat i estrès.

És d'agraïr que, a mesura que avança la trama, el to esnob del principi es vagi dissipant, sobretot perquè els doctors del centre s'adonen que ells tampoc poden escapar les addiccions i, és clar, ells també tenen uns quants secrets que no se'ns revelen fins ben entrada la segona meitat del llibre. Succeeix, però, que aquesta entesa i empatia dels doctors no passa per una subversió de l'addicció, sinó per una inversió: és a dir, ells –i el lector amb ells– no entenen la “bogeria” dels quatre malalts perquè l'autora hi entri de ple en la psicologia i en què els ha dut a ser addictes, sinó que ho entenen perquè s'adonen que ells també són addictes.

La pregunta i objectiu de Lúbol, la clínica on els ingressen, sembla, doncs, clar: ets addicte? No ho ets? Si ho ets, no importa per què ho ets, ni si la teva vida anterior era una merda. Segur que si et curo, hi podràs tornar! A ple segle XXI, potser hauríem d'acceptar i lloar formar part de dos mons, el món real i el món internauta. Sovint el gest autorial –per què escriu això un autor– hauria de transmetre un efecte. És una mica com Black Mirror: l'autor vol avisar-nos de l'imperialisme internàutic i això fa que acabem un episodi de la sèrie amb malsons i ganes de vomitar. Perpinyà aconsegueix que estiguem a favor dels “bojos” de la novel·la: visca la doble vida, i visca la Internet! De la novel·la, en surts pensant que el món internauta t'ofereix tantes possibilitats, que em sembla més un paradís que no pas la vall recòndita dels Pirineus on són confinats els addictes.

Però, així com l'empatia surt d'una inversió del que pensen els personatges, alhora una empatia directa amb ells es fa impossible perquè l'autora decideix no justificar l'addicció; d'una banda, és meritori  perquè fa palès que és quelcom que pot passar a tothom, de l'altra, precisament aquesta no explicació fa que la psicologia dels personatges em sembli buida i “inexplicable”, el pitjor sentit de la paraula, com si no poguéssim entendre els personatges o no ho mereixessin. Ens sentim a prop dels personatges perquè podríem ser nosaltres, i no perquè ells siguin. Potser, doncs, no parlaríem d'empatia sinó de simpatia: la distància i el cert to esnob amb què estan narrats uns quants d'ells no suscita un pathos, però pateixo igual perquè em podria estar passant a mi.

El retrat de l'adolescent anorèctica, depressiva i que escolta música, sobretot, és el que més clixé m'ha semblat, perquè tracta un tema molt delicat i, per mi, ho fa amb cruesa i des d'un punt de vista d'adult. Potser és veritat que, a partir de certa edat, l'adolescència es revela com un misteri impossible d'escriure. Com que a mi encara no em queda gens lluny –i jo mateixa vaig ser addicte a les xarxes i a escoltar música deprimida i, ho diré amb honestedat, encara sort, em van salvar dels pitjors anys–, m'enfada la manera com tots els personatges i la veu intrínseca de l'autora tracten l'Elexa, veient-la com una nena, com si el seu dolor vingués del fet que és petita i adolescent i una nena malcriada, i res més. Crec que aquesta mania que li té la veu narradora (que potser no la veu autorial, tot i que és complicat separar-les a la novel·la) es fa palesa perquè, sobretot, l'Elexa comença postulant-se com una protagonista i acaba gairebé oblidada en un llit fins al final, donant molta més importància a l'Índia (ho puc entendre), el Fusquero (oblidem el personatge, si us plau), el Carles (m'ha estat indiferent) o el Gari Pifarré (pobret).

Perpinyà utilitza un llenguatge metafòric i filosòfic constant, sobretot quan fa parlar l'Índia, per preguntar-se què és l'addicció a les xarxes, si en som immunes o no, si és una addició imposada i irreversible... Tot el llibre, tot i fallar en la descripció psicològica, té caire de llibre psicològic per les converses que tenen els “bojos” (converses, d'altra banda, molt lúcides). Aquest llenguatge és meravellós i fa que els diàlegs enganxin: és aquest tret, més que els personatges en si, el que m'acosta com a lectora a la novel·la. La manera que té Perpinyà de trobar les veus de cadascú i diferenciar-les, i crear una única veu alhora, és artística, encara que després no estiguem d'acord amb el que diu aquesta veu. L'autora també s'engresca a fer un petit experiment intercalant tuits de màximes en mig dels capítols (no acabo de tenir clar si són tuits inventats o no), que en principi il·lustren allò del que s'està parlant. Lamentablement la majoria, però, no ho aconsegueixen; provoca altre cop una sensació d'estranyesa i d'esnobisme, perquè quasi tots els tuits són humor sense gràcia, a voltes repugnants, masclistes, homofòbics... que dolent és escriure a Twitter! Només ho fa gent que no se'n surt a la vida real! Tot el que s'hi diu és escòria! Potser no ho he acabat d'entendre.

Prou d'històries: en 2018 som addictes a les xarxes. No passa res per acceptar-ho, i no fa falta tampoc basar la història d'aquí 100 anys ni que els personatges tinguin una esfera-malla que els permet estar connectats tot el dia –un zòrbing–, ni parlar de nous gadgets que encara no existeixen. L'exageració és un bon recurs per aconseguir la ironia, però hi ha un pas molt petit de la ironia a riure des del privilegi i el poder, i amb I, de sobte, el paradís, no veig clar quina de les dues és. 

És franc, valent i honest que Núria Perpinyà hagi decidit parlar de l'addicció a les xarxes, un tema que fins fa poc era tabú, i potser també és contradictori i il·lustratiu del credo de l'autora que, a la vegada, ho faci a través d'una novel·la –l'únic gàdget que segurament ni l'Índia ni cap altre dels personatges del seu propi llibre saben què és.