En el text que podem llegir en la sobrecoberta de La síndrome de Lot (In Púribus, 2018) d’Anna Salomé, hi ha la sinopsi argumental dels quatre relats que l’integren. En «La invasió» assistim a la peripècia d’una mestressa de casa que assisteix impotent a la seva transformació en una altra persona. En «Papers» compartim el neguit d’un professor sotmès a la tirania creadora de la seva biblioteca. En «Matèria fosca»ens sobten els infortunis d’un jove perseguit per una imatge sortida del mirall. I en «La síndrome de Lot», el relat més llarg, hi trobem sintetitzats alguns elements temàtics del llibre en les reflexions d’un psiquiatre obsedit per un pacient que s’estima les pedres. D’entrada, les quatre històries coincideixen a mostrar com es poden desprendre elements inquietants i, fins i tot, aberrants de la vida quotidiana. Però això no és tot, perquè el primer que crida l’atenció quan es comença a llegir qualsevol dels relats és com de fàcil resulta extraviar-se en un territori sinistre. La manera d’escriure de Salomé, molt directa i explicativa, resulta clau per aconseguir aquest efecte. Les quatre narracions estan contades en primera persona, però amb un to que defuig, malgrat les coses terribles que s’hi esdevenen, tota mostra de patetisme. La llengua emprada és el català estàndard, matisat circumstancialment per certs passatges modalitzats. Així mateix, la prosa de Salomé exhibeix una sintaxi molt treballada i sense cap mena de virtuosismes. Comptat i debatut, en La síndrome de Lot no hi ha ni arabescos lingüístics ni barroquismes formals: el camí cap a la foscor és, per estrany que resulti, clar i transparent. Però, malgrat tot, és una foscorque ens inquieta d’una manera poderosa. On hem de buscar, per tant, la seva pertorbadora originalitat?

D’entrada, malgrat els seus punts de partida, que poden ser molt originals, Anna Salomé no enceta una trama i la desenvolupa per trobar unes explicacions lògiques a les seves premisses o per veure com els personatges evolucionen i ens mostren la seva psicologia. Més aviat parteix d’uns motius, que són de gran impacte i estan destinats a captivar la imaginació del lector, i, a partir d’aquí, construeix una narració destinada a treballar-los. No debades aquests motius són tan densos que sovint es resisteixen a la lògica i es relacionen amb alguna cosa que desafia qualsevol expectativa convencional. Això sí, són fàcilment identificables, entre altres coses perquè apareixenen més d’un relat. Un dels motius principals és el que podríem anomenar el «descentrament del cos». El trobem d’una manera directa en «La invasió» i en «Matèria fosca», tot i que en els dos relats es treballa d’una manera, aparentment, antitètica. En el primer assistim a la metamorfosi, de clara filiació kafkiana, d’una dona, que comença per una petita taca a la pell i continua pel canvi que es produeix en tot el cos, fins a esdevenir, literalment, una altra persona. Per la seva banda, en «Matèria fosca» hi trobem també un punt de partida molt potent, però amb unes implicacions diferents: què passaria si quan ens mirem a l’espill hi veiéssim reflectit el cos d’una altra persona? Una altra persona que, a més, fa coses diferents tot desafiant-nos. En aquest sentit, no hi ha una transformació física del cos, sinó que s’empra la metàfora del reflex en l’espill per qüestionar la identitat personal, perquè, com diu el narrador, «contemplar-se en el mirall és també observar-se amb els ulls de l’altre, sortir d’un mateix per mirar-se des de fora, que és l’única manera de veure’s». D’aquestes paraules no només es desprèn que la identitat és una construcció, sinó que sovint s’aixeca sobre fonaments molt fràgils. Si en «La invasió» es perd l’ancoratge que ens aporta el cos, ara el que perd el centre és el jo, perquè el que s’hi planteja, des d’una estranyesa que causa feredat, és que la identitat pot ser construïda sobre una alienació o una ficció. Però entendríem malament tot el que això suposa si pensem el cos i el jo per separat. Salomé ho sap molt bé, i no incorre en cap dualisme simplificador dela complexitat de les coses. Cal recordar que els fragments més durs que podem llegir en «La invasió» fan referència al desassossec que causa adonar-se que la transformació del cos també va acompanyada no només per un oblit de les vivències personals, sinó també pel coneixement de nous records que no sabem d’on vénen perquè són els d’una altra persona. El jo, literalment, forma part del cos, i tots dos canvien alhora perquè l’un és el reflex de l’altre. De la mateixa manera, en «Matèria fosca» esbrinem qui som a partir d’una ficció que es materialitza en el cos d’un altre. 

Una clau interpretativa d’aquesta tràgica convicció de l’existència la trobem al final del relat «Papers», on Salomé insereix una cita del filòsof Friedrich Nietzsche: «el que anomenem consciència no és ni més ni menys que el comentari fantàstic d’un text desconegut, potser incognoscible, però pressentit?». El lector dels relats que formen La síndrome de Lotes veu forçat a reconèixer que no és possible una subjectivitat forta i tancada, és a dir, plenament conscient, perquè, en definitiva, no som amos ni del nostre cos ni del nostre jo, és a dir, del nostre destí. I això provoca, cada vegada queens n’adonem, una profunda basarda. Què és la realitat sinó un conjunt d’imatges provisionals i inefables? La consciència d’aquesta «realitat fantasmal» constitueix un altre motiu que Saloméindagaen diferents nivells. En el relat «Papers» els llibres d’una biblioteca particular es traslladen per si mateixos de prestatge perquè busquen companys adientsamb qui intercanviar informació i crear conceptes inèdits. Això suposaun fenomenal repte per al propietari, un lletraferit que veu compromeses les seves conviccionssobre l’adquisició del coneixement. I en «La síndrome de Lot» llegim les explicacions d’un psiquiatre que tracta un pacient que ho abandona tot, inclososel treball i la parella, per cuidar de les seves pedres. Els llibres que cobren vida i les pedres que necessiten d’atenció ens ofereixen un punt de vista inquietant perquè es capgirala relació típica entre els subjectes i els objectes. Normalment, és el subjecte qui mira un llibre o una pedra, però en aquest cas són els objectes qui ens tornen la mirada. Es tracta d’unes mirades que provenen d’uns ulls que, literalment, són absents, que responen a una realitat fantasmal. Però és just aquesta possibilitat el que fa que els llibres i les pedres es converteixin en purs fetitxes que no només reclamen l’atenció dels seus amants, sinó que aquests queden transformats per complet. Les lectures que es desprenen d’aquest plantejament són múltiples, i van des de la ja comentada pèrdua de centre ontològic i psicològic fins a una possible lectura sociològica, passant també per la possibilitat del pur horror. 

Com no resulta difícil d’imaginar, aquí trobem una nova variació del motiu del descentrament del cos i del jo, perquè a partir del moment que hi ha algú en l’exterior que ens mira, el que ens passa és que ens convertim en un objecte, fins i tot en l’objecte del somni d’un altre. I el més inquietant és que aquesta realitat pot ser un element de plaer i d’addicció quan aquestobjecte només existeixde manera plena si algú, encara que sigui un llibre o una pedra, el mira. D’altra banda, aquesta estranya compulsió també ens ofereix una lectura al·legòrica de caràcter sociològic perquè recull els neguits i la vida anodina dels integrants de les classes mitjanes en declivi a les societats occidentals. D’alguna manera, el jove que ho deixa tot per les seves pedres recorda aquelles persones solitàries i alienades que tenen tot el temps el televisor engegat perquè és l’única companyia o l’únic vincle social que els queda. En la mateixa línia, els llibres que cobren vida i que ens miren tota l’estona podrien interpretar-se com una inversió aberrant del Gran Germà orwellià, materialitzat en aquell ullque ens observa i ens controla, tot i que ara el subjecte s’angunia si no s’hi trobasempre exposat a aquesta mirada controladora. En definitiva, el que s’hiinsinua és que tampoc no som amos de la nostra llibertat. I si aquestes lectures psicologistes i sociològiques no ens convencen, sempre ens quedarà el sentit literal dels relats, perquè no hem d’oblidar que Salomé obté els resultats més terrorífics quan ens situaen relació directa amb una perspectiva externaque, literalment, resultaimpossible i revelal’existència d’un mal inefablei inexplicable (i per això mateix horrorós).

La narrativa d’Anna Salomé no és filosòfica perquè cita algun filòsof o perquè se’n riu dels intents dels psiquiatres freudians d’ordenar la psique humana i catalogar el que conté —de fet, amb les elucubracions teòriques del psiquiatre de «La síndrome de Lot», que són molt pedants i arbitràries, l’autora es presenta com una gran ironista. Els relats de La síndrome de Lot són filosòfics perquè il·lustrenalguns motius que, tradicionalment, han estat abordatsper aquesta disciplina. Hi ha, per tant, un encontre entre la literatura i la filosofia. En aquest cas, com ja hem comentat, elsmotius provenen del projecte nietzschià de crítica de la noció de veritat, el qual planteja dubtes irrebatibles sobre l’existència d’un món vertader i inclou la recuperació de la potència del cos descentrat, sempre menystingut en la tradició de pensament occidental. En conseqüència, Salomé mai no jutja o avaluaels seus personatges. I quan algú hointenta, com és el cas del psiquiatre amb el pacient, el resultat és una impostura. Cal no oblidar tampocque aquest projecte no només vol acabar amb la possibilitat d’una veritat única, sinó que també qüestiona el món de les aparences. El que queda és una realitat plena de contradiccions i, sobretot, relativa, que depèn d’aquell qui s’hi enfronta. Demanera coherent amb aquesta línia, Salomé deixa els seus relats oberts, sense cap conclusió. Evidentment, hi ha una gran confiança en la capacitat interpretativa del lector, que ha d’omplir amb la seva imaginació i el seu saber tot el que s’ha quedat fora del text. Però les implicacions d’aquesta manera de procedir van molt més enllà. Sense anar més lluny, les últimes teories de la filosofia de la ciència, relacionades amb la física quàntica, parlen de la vida com un flux multiforme en el qual la percepció de la realitat contempla un dels resultats possibles, però tot allò que hauria pogut ser possible no queda cancel·lat, sinó que hi continuapresent en alguna dimensió. De manera anàloga,Salomé ens mostra als seus relatsl’extrema fragilitat de la personalitat, immersa en una realitatsotmesa a la més extrema contingència. És cert que l’autora desenvolupa aquests motius per mitjà d’unsrelats que adopten una forma lineal, però el fetque els deixi oberts a la interpretació del lector i renunciï a jutjar les seves criatures ja és suficient perquè hi hagi tantes possibilitats com lectures. Ben mirat, aquesta «multiplicitat interpretativa» podria ser un tercer motiu que cohesiona d’una manera filosòfica el conjunt que forma La síndrome de Lot.

Tot i que alguns dels seus treballs ja havien estat premiats, La síndrome de Lotés el primer llibre de narrativa d’Anna Salomé, que també és autora d’un grapat d’articles dedicats a la sociologia del llenguatge i la crítica cultural, i des de fa anys manté l’interessantíssim blog Omnes vulnerant (totesfereixen.blogspot.com), sobre la presència i el significat dels rellotges en el cinema. Aquesta vessant assagística i intel·lectual potser explica la riquesa i la densitat de significats dels relats que ara presenta. En aquest sentit, resulta també pertinent assenyalar queLa síndrome de Lot és un llibre d’In Púribus Llibres, un segell editorial molt suggeridor dirigit per Joan Dolç, que destaca per la tasca seva intel·lectual, cívica i professional de signe cosmopolita en el marc d’una realitat com la valenciana, poc acostumada a aquestes experiències. En el seu catàleg figuren llibres que conjuguen la fotografia amb la reflexió com Balanç d’existències (2015)iNo escapareu (2017), del mateix Dolç. En la mateixa línia, s’hi observa una clara aposta perl’obra de l’assagista i poeta Josep J. Conill, tan apassionant i lúcid com poc conegut, amb obres com Sic transit gloria, mindundi (2015)iSignes antipersona (Contra la poesia)(2016). També cal destacar-hi Passeres(2015) d’Amadeu Viana, curiós recull de reflexions sobre el discurs i el pensament; sense oblidaruna magnífica traducció de les Màximes i pensaments de Chamfort (2016), a càrrec de Guillem Calaforra, la primera que ha vist mai la llum en català.