Quan Déu va expulsar Adam i Eva del Paradís, no va moure de lloc els animals. Només els humans havien deixat enrere la innocència i mereixien ser castigats. Els animals viuen i moren en aquest estat d’innocència perenne. Kundera, a La insuportable lleugeresa de l’ésser, descriu la relació humana amb els animals com “idíl·lica”. Amb l’amor i l’amistat de les bestioles ens podem tornar a connectar amb el Paradís, encara que sigui només amb un fil. El vincle amb una existència més suportable gràcies a la presència d’un gos, en aquest cas, és l’argument de L’amic, la setena novel·la de Sigrid Nunez (Nova York, 1956), guanyadora del National Book Award for Fiction l’any 2018, i ara traduïda per Ferran Ràfols Gesa a la col·lecció Port Bo de l’editorial Navona. Un llibre de llibres on l’amor cap a un gos pren una forma cada vegada més antropomòrfica.  

L’amic de la narradora en primera persona —una escriptora i professora universitària soltera que viu en un pis minúscul d’un edifici que no accepta animals— és el company que s’acaba de suïcidar als cinquanta anys i li ha deixat en herència el seu gran danès arlequí (l’Apol·lo dels gossos, el “gegant amable” que deia Otto von Bismark), d’orelles desiguals, ulls grossos de color avellana sorprenentment humans i una artrosi que va empitjorant. L’amic acaba sent, també, el propi Apollo, amb qui la narradora establirà un lligam més enllà de qualsevol mena d’amor que hagi viscut fins aleshores. I, encara, l’amic, en una lectura metaliterària que la novel·la de Nunez també posa en valor, és el lector empàtic que signa el pacte de ficció i accepta la suspensió de la incredulitat. Som davantde la la suma de dues solituds, la de l’amiga i la del quisso, i d’aquí el to elegíac de la narració, entre la novel·la i l’assaig, escrita en un temps verbal passat que serveix per a recordar i reviure el mort. Llegim, també, la suma de dos dols (dolor, pèrdua) per a l’amic-amat i conseller literari i per a l’amo que ha decidit acabar amb tot sense dir res. El punt de vista femení, construït a base de records, citacions culturals on emmirallar-se i reflexions psicoanalítiques de primer nivell, ajuda el lector a conèixer el mort, un faldiller que es negava a envellir, que havia perdut la fe en la ficció, que encadenava amants alumnes i matrimonis fallits amb la Primera, la Segona i la Tercera dones. Per a ell, l’edat era una “castració a càmera lenta”.

Diversos subgèneres i registres tenen trobada a L’amicde Sigrid Nunez. El llibre es planteja com una llarga carta de dotze capítols en què la narradora escriu al seu amic mort com a teràpia, com a homenatge i com a relíquia viva, malgrat que alhora no vol parlar d’ell perquè com més es parla d’un mort, “més es converteix en una mena d’holograma”. A mesura que avança aquesta història de connexió i de distància, el receptor de la carta es va diluint i va augmentant la digressió sobre els temes sexuals, socials, filosòfics, etològics, literaris o amorosos que li venen al cap a l’escriptora d’aquesta missiva escrita a raig, en una fuga d’idees, en escriptura automàtica (recrear la follia del dol és una de les excepcionalitats d’aquest llibre) enmig d’una atmosfera de patiment on “tot està suspès en una boirina d’irrealitat” que conclou amb una comunió sense límits entre la dona i el gos i amb un últim capítol on el destinatari de la carta ja no és l’antic company d’universitat. 

Podria destacar infinitat de meravelles conceptuals i fils narratius d’aquest llibre, però em quedaré amb tres. Primer, la defensa de la dona. El cas de la ceguesa psicosomàtica de les refugiades de guerra després de tant plorar, la mudesa de les prostitutes obligades a exercir, les alumnes assetjades pels professors, l’eròtica del poder, el masoquisme doble de la dona escriptora (el de la dona i el de l’artista). Totes dones soles i dolgudes que es posen a escriure com a bàlsam: històries que són una gran història, una mateixa història explicada una vegada i una altra. Virginia Woolf deia que posar els sentiments en paraules s’endú el dolor. Quan la narradora va al terapeuta —el doctor Obvi — per mirar de posar remei al seu bloqueig escriptural, li prescriu depressiu i ansietat agreujades pel dol i li fa saber que està fent aquest dol com ho faria una amant. Ella llegeix i mira programes sobre el suïcidi: “És sabut que escriure en primera persona és un símptoma de risc de suïcidi”. Té la sensació de viure amb un peu a la follia, sempre està fatigada, té pors absurdes, oblits, i “t’enyoro. T’enyoro cada dia. T’enyoro molt”. Somnia en ell, el veu pertot, escriu un final alternatiu de la història on el suïcida fracassa i s’emprenya perquè ella ha escrit sobre el seu cas. 

Segon, ser escriptor avui en dia i el fangar literari en general. La necessitat de caminar abans d’escriure, el món literari minat per l’odi, la vocació d’infelicitat del bon escriptor, “el bohemi irresponsable havia deixat d’existir i havia estat substituït pel modern sofisticat”, els anuncis constants sobre escriptura, la catàstrofe de l’autopublicació, els llibres llegits, les notes de lectura, l’atracció irresistible d’un escriptor cap al seu llibre (“com un gos al seu vòmit”), el bloqueig de l’escriptor, la bona literatura del jo (la que defuig el sentimentalisme, l’autocompassió i té sentit de l’humor), “ara tothom escriu, igual que tothom caga”, trenta-dos milions de nord-americans adults no saben llegir, la relació autor-lector (amb les tecnologies l’autor sap què pensa el lector), l’acte d’escriure com una palanca cap a la confessió i la mentida a parts iguals, l’escriptura polititzada, derrota la pàgina en blanc!

I tercer, els sentiments i l’operativitat cerebral dels cans: “Els animals no se suïciden. No ploren. Però a vegades es poden ensorrar, i s’ensorren. El seu cor es pot trencar, i es trenca. Es poden trastocar, i es trastoquen”. Ja des del mite dels fundadors de Roma, existeix l’amor entre humans i animals. Casos com el de Hachiko, a qui ningú li podia explicar la mort, o Fido, el gos que durant catorze anys espera el seu amo mort a la parada del bus, o Greyfriars Bobby, que cada nit dels últims catorze anys de vida dorm a la tomba del seu amo. Aquesta lleialtat extrema que a la narradora primer li sembla torbadora i prefereix els gats dominants i independents, acabarà vivint-la i valorant-la perquè voldrà que Apollo sigui Mr. Gos Feliç. Entremig, ha llegit, ha pensat en els abandonaments massius i la malignitat de la cria de gossos, i sobretot ha observat l’Apollo: té atacs de dol, es fa petit a prop de terra i tremola. Està deprimit i anticipa la mort. Entenen la traïció, els gossos? Què en sabem, del patiment animal? Fins a quin punt té bona memòria? A qui espera a la porta? A l’equador de la història, la narradora-mestressa comença a parlar en plural: “Ens agrada, el fred”. Comparteixen casa, però també es fonen en un mateix sentiment de pèrdua i de culpa. Li llegeix les Cartes a un jove poeta, de Rilke, a Apollo, que l’escolta i s’adorm com un infant després d’un conte. Què pensen els gossos quan veuen plorar algú? Apollo té anhels? Remordiments? Records dolços? Il·luminacions? Epifanies? Moments proustians? 

L’amic és el desig de no formar part de la raça humana. Els nens, per exemple, tenen fantasies sobre mons habitats només per criatures no humanes. Els animals ens saben llegir millor que nosaltres a ells. Parlem amb ells o parlem sols? La línia és certament molt prima. Queda clar, però, que hi ha dos tipus de persones, al món: qui estima i viu amb animals i qui no. Que el Paradís reparteixi sort, simples humans.             

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat