Contràriament al que hom pot llegir pertot arreu, jo sí crec que la literatura catalana ha donat bons llibres memorialístics, d’àmbit biogràfic o autobiogràfic. N’hi ha d’excel·lents i de referència obligada; penso en el dietari de Cambó, en les Memòries polítiques (1890-1917) de Claudi Ametlla, en Quaranta anys d’advocat: història del meu temps d'Amadeu Hurtado; en l’obra completa de Josep Pla, en els testimonis i dietaris de Joan Estelrich i JV Foix, en El vel de Maia: dietari de la guerra civil de Marià Manent i en d’altres textos no tan coneguts i que no han rebut tanta fortuna editorial, per exemple, El temps barrat d’Alexandre Cirici, els volums de records de Rossend Llates o un text de Maria Rusiñol, filla de Santiago, sobre la vida i les anècdotes del seu pare, que va ser publicat per primera vegada l’any 1950 i que, divuit anys després, va ser reeditat amb unes petites ampliacions.

M’agradaria aturar-me en aquest Santiago Rusiñol vist per la seva filla, un llibre molt llegívol, ni que sigui per comparar-lo amb el brillant assaig que li acaba de dedicar Raül Garrigasait al nostre pintor-escriptor, El fugitiu que no se’n va. Perquè es tracta de dos llibres complementaris. Mentre Maria Rusiñol va voler oferir un retrat domèstic de la persona Rusiñol, iniciant amb moderació la tradició festiva bastida al voltant del Rusiñol humorista i pallasso, Garrigasait ha aconseguit mostrar-nos l’escriptor seriós, el dramaturg profund, el Rusiñol que dialogava conscientment amb artistes i intel·lectuals europeus de primer rengle. En una frase: Garrigasait ha aconseguit mostrar-nos el Santiago Rusiñol que treballa, i no només el que juga.

No és que Maria Rusiñol, en el seu llibre esplèndid, prologat ni més ni menys que per Josep Maria de Sagarra, no ens mostrés la vessant esforçada del seu pare: és la primera que va destacar que Rusiñol vivia per la feina, per la pintura, i que al món no existia absolutament res que pogués apartar el Rusiñol persona de l’exercici de la pintura. Però va escriure un anecdotari, com anecdotaris són també Vida anecdòtica de Santiago Rusiñol (Millà, 1966) i, en molt bona mesura, Santiago Rusiñol i el seu temps (1955) de Josep Pla.

Garrigasait ha escrit un llibre d’autèntic filòleg, d’autèntica hermenèutica raonable i rigorosa, un llibre que ens permet assistir a la construcció i desenvolupament d’un artista que evolucionava. Per exemple, quan ens parla de les relacions i els paral·lelismes amb Erik Satie, un altre dels grans de la seva època. O quan reconstrueix els moments crucials de la seva trajectòria: “La primera exposició de quadros parisencs a la Sala Parés, el 1890, va ser un moment important d’aquella traducció. S’hi podien contemplar cinquanta teles de Rusiñol, al costat de trenta-sis peces de Ramon Casas i tretze escultures d’Enric Clarasó. La traducció no s’operava només amb l’aire d’art parisenc que s’hi mostrava, sinó també amb les cerimònies socials que l’emmarcaven”. Parlant de la poètica pictòrica o de la pictòrica poètica d’en Rusiñol, Garrigasait arriba a la conclusió que la clau de tot plegat és una “sòbria vaguetat”, la que també podem trobar en la música de Satie, i que defineix com “un lirisme que no es pot dissociar de les existències desencaixades, desplaçades, miserables.” Una de les oracions rusiñolianes confirma aquesta direcció estètica tan característica: “L’oració dedicada a la boira explica que aquesta religiositat poètica neix d’una imprecisió deliberada, d’un desdibuixar-se conscient i precís”. Mai abans no s’havia examinat l’obra de Rusiñol, la pintada i l’escrita, amb tanta precisió: potser una mica perquè la transcendència intel·lectual de Rusiñol havia quedat un pèl amagada darrere dels acudits, les anècdotes divertides i les facècies.

Rusiñol no era precisament un pallasso i no només un humorista. Com escriu Garrigasait: “La fúria porta Rusiñol a formular imatges gairebé gnòstiques: diu que s’arriba a fer de tot “per complaure la carn de bèstia que l’home arrossega per les fangoses roderes de la terra”. Sembla que qui més va saber copsar el Rusiñol espiritualista, en vida de l’escriptor, va ser el seu amic Miguel de Unamuno, com fa evident la carta que Maria Rusiñol va publicar al final del seu estudi. L’art era un acte de resistència davant de la mentalitat positivista.

Sobre els primers llibres de l’artista, Garrigasait ha escrit paràgrafs que hauríem de dur escrits sobre el cap en cartolines de colors: “De vegades els estils nous –i un estil no és un decorat, sinó una manera única de fer-se un lloc i veure el món- no s’importen amb una feina meticulosa de transposició; de vegades sorgeixen d’haver respirat una atmosfera (...). Crec  que aquest és el cas del Rusiñol escriptor, que deia que no havia llegit els simbolistes però estava impregnat del seu món”. És el que Darío Villanueva anomenava “el polen de ideas”.

El 1891, Rusiñol vivia en un apartament del Moulin de la Galette amb Ramon Casas i el gravador Ramon Canudas. Miquel Utrillo passava sovint a veure’ls. En paraules de Garrigasait: “Era un temps de descobertes, la millor època del Rusiñol pintor. Allà van conèixer la bohèmia original”; perquè Rusiñol no va ser un imitador de la bohèmia, sinó un dels seus protagonistes. Entre 1889 i 1895, Rusiñol va romandre a París amb algunes anades i vingudes: havia trencat amb la seva esposa, Lluïsa Denís, i abandonat la seva filla, precisament Maria Rusiñol. Curiosament, Maria en el seu llibre va culpar la muller de les desavinences: va escriure una i altra vegada que el problema entre Lluïsa i Santiago eren la gelosia, i la necessitat que tenia ella de mantenir Santiago lligat a la llar, temerosa que fes conquestes femenines, sense que ell es pogués dedicar a la pintura. Tanta animadversió contra la mare ens resulta sorprenent, però és possible que la descripció dels fets s’ajustés en general al que va succeir. Més endavant, però, quan la nena tenia quatre anys, Rusiñol es va reunir amb la família i Lluïsa Denís es va oferir per guarir i cuidar el seu marit, desfet per les drogues, els dolors renals i l’alcohol.

Posteriorment va escriure L’alegria que passa, un dels seus drames més complexos. Garrigasait en fa una anàlisi nova i encertada: “No cal cavar gaire fondo per adonar-se que, per sota la capa simbolista, per sota de l’aparent ingenuïtat del quadro líric i la bellesa de la seva construcció, Rusiñol es revela com un escriptor de la dominació i la violència”. Les estretors científiques, l’esperit de petitesa espiritual, el materialisme i les morals convencionals són formes de poder que condueixen a la tragèdia. A l’aproximació que Garrigasait fa d’Els Jocs Florals de Canprosa llegim: “En Ramon defensa la prosa per no violar l’art”, o “La gent queda atrapada entre la retòrica i l’Estat”. Hi ha un suc íntimament inconformista en les peces de Rusiñol.

Però quan es dóna a conèixer L’hèroe, s’ha produït un canvi important: “És sorprenent l’elogi que trobem en L’hèroe de la vida modesta i familiar dels treballadors manuals, de la seva petitesa estable. De jove, Rusiñol havia girat l’esquena a la vida convencional i havia promogut amb entusiasme els somnis modernistes d’una gran transformació estètica”. Sembla que, a mesura que avança el segle, Rusiñol abraça un cert escepticisme burgès i s’abraça amb el popularisme. És l’època de les seves grans novel·les, i també l’època, idealitzada per la seva filla, en què marit i muller van plegats a pintar i també passen les nits junts a les tertúlies, tal i com ens informa Pla, passant Lluïsa una son considerable. Podríem dir que l’equilibri familiar estabilitza també la ideologia rusiñoliana, que es torna més típicament barcelonista. Perd audàcia estètica però guanya públic, perquè la fórmula és segura. Rusiñol s’acostava a l’humorisme desenfadat. Per exemple, el 21 de juny de 1907, iniciava, a L’Esquella de la Torratxa, el seu contraglosari antiorsià, que signava sota el pseudònim de “Xarau”. Una forma molt aproximada a “xaró”. ¿Una reivindicació del pitarrisme? Rusiñol, tal i com ens informa Garrigasait, va arribar a escriure i publicar vuit-centes vuitanta-vuit glosses, una a la setmana, fins el novembre de 1925.

Maria Rusiñol ho va interpretar com un retorn líric a la infantesa, una infantesa menestral: “El nét del senyor Esteve sabia prou que, tot just s’aturés, la tradició el venceria; el duria a la botiga, que ha estat el seu bressol i que, baldament digui que no, estima. Sí, en Rusiñol estima aquell ambient casolà, i aquell racó de la seva joventut prosaica. No; la joventut no n’és mai de prosaica quan es pot mirar de lluny, a través dels anys, com el Rusiñol artista ha aconseguit mirar-la. La botiga, vista de lluny, s’afina, es transfigura, es fa poesia”. La “botiga”, tota una institució catalana, convertida en poesia. Realment agosarat.

El llibre de Maria Rusiñol continua sent la font més abundant de dades sobre la vessant íntima del nostre personatge. Per exemple, a l’inici mateix, ens explica que era un home molt malalt amb molta freqüència, i més aviat trist si s’allunyava dels cercles socials. El qualifica de “poc casolà” i diu que “escrivia perquè li era fàcil i agradable”. Fins que Lluïsa Denís no va acceptar acompanyar el seu marit en les seves peregrinacions constants, no hi va poder haver pau matrimonial. Però un cert equilibri va ser possible gràcies a aquest compromís: “La meva mare, renunciant a tot, el va anar seguint per la seva ruta com una fidel companya. Pintava perquè el meu pare pintava. Escrivia perquè el meu pare escrivia”. Fins després de mort no se’n va separar ni un sol moment”. Un cas interessant d’amor sense límits i autosacrifici. Tant Lluïsa com Santiago devien arribar a la conclusió que la filla comuna els tornava a unir.

Hem vist com Garrigasait destacava l’amistat artística entre Rusiñol i Satie: per a la seva filla Maria, l’amistat més destacada del seu pare va ser Léon Daudet, a qui va conèixer en el sanatori. Va ser a través del seu cercle que Rusiñol i Casas van poder accedir al gran món parisenc, que els va arribar a apreciar per la seva simpatia natural i el seu exotisme cultural.

Hem escollit dos volums per acostar-nos a la figura del rei dels bohemis catalans, però en podríem haver escollit d’altres. Santiago Rusiñol, el gran escriptor, gaudeix d’un bon moment de forma: L'Avenç ha anat recuperant diverses obres, com Màximes i mals pensaments, El català de la Manxa i La niña gorda i acaba de publicar Teatre polèmicVinyet Panyella li va editar curosament Tots els monòlegs (Adesiara);  1984 ha editat Oracions, a cura de Garrigasait, que en destaca la novetat que va suposar en la seva època l’aparició d’un volum de proses poètiques. De fet, va ser el primer llibre de poemes en prosa publicat a la península (gestat el 1893 i publicat el 1897). I encara ens en deixem, d’edicions i homenatges. I en vindran més, afortunadament.