En els últims quaranta anys la música barroca ha gaudit d'una notable popularització, en molt bona mesura gràcies a directors que han fet del rigor històric i musicològic un estendard per entendre-la en tota la seva grandesa i complexitat. Només cal citar noms com els de Rene Jacobs, John Eliot Gardiner, Jordi Savall, Alan Curtis o Nikolaus Harnoncourt perquè tothom entengui a què ens referim. El món de l'òpera no ha quedat de banda d'aquesta encomiable efervescència. En el cas del Liceu, hem pogut assistir a produccions de SerseAriodanteGiulio Cesare, o L'incoronazione di Poppea, i aquesta mateixa temporada gaudirem d'una Agrippina capitanejada per Joyce DiDonato. Sembla que l'òpera barroca té cada vegada més acollida en un teatre que, històricament, ha preferit les òperes decimonòniques. 

Rodelinda ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

El passat dissabte 2 de març el Liceu va afegir un títol més al llistat barroc amb l'estrena de l'òpera Rodelinda, de Georg Friedrich Händel (1685-1759), un dels grans títols del compositor anglogermànic, estrenat amb èxit el febrer de 1725 al King's Theater de Londres a partir del llibret de Nicola Francesco Haym. 

La producció moderna i elegant signada per Claus Guth, director d'escena alemany que vam tenir ocasió de descobrir en la celebrada producció de Parsifal del 2011, centra tota la història en una espectacular escenografia giratòria (com ja feia al Wagner) que reprodueix una casa de línies neoclàssiques (a mig camí entre una miniatura del castell de Haddock i la Casa de la República de Waterloo) en la qual se'ns explica la història de Rodelinda des del punt de vista del seu fill Flavio, que esdevé observador silent de les lluites de poder que es viuen a casa. La història no és gaire difícil d'explicar: Grimoaldo ha usurpat el tron a Bertarido i aquest ha fugit a l'estranger deixant enrere l'esposa i el fill. Grimoaldo, tot i estar compromès amb Eduige, germana de Bertarido, reclama en matrimoni a Rodelinda, que el refusa per fidelitat al seu marit, que creu mort. Però Bertarido tornarà per recuperar el tron i la família i a partir d'aquí s'iniciarà tota una trama de reconquesta del poder ben interessant i molt ben explicada. 

Rodelinda ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Ben explicada gràcies al llibret, inspirat en Corneille, però també perquè la producció de Claus Guth ens sembla simplement brillant. Fa una lectura contemporània de la trama, la explica bé tot i alternar-ne alguna ambientació del llibret original i presenta una escenografia de línies clares i elegants, en tons blancs i negres, que va molt bé per aclarir els vaivens emocionals de tots els personatges d'aquesta gran òpera de Händel. Un aspecte molt rellevant d'aquesta producció és l'ús de les projeccions per tal de narrar l'evolució de l'argument des de l'òptica de Flavio, quelcom que s'aconsegueix projectant sobre la façana blanca de la casa tots els dibuixos que el nen guarda dins del seu quadern. Perquè, diguem-ho clar, tot i no cantar ni una sola nota, Flavio és un dels protagonistes d'aquesta producció, que assoleix alts nivells interpretatius. De fet, tota la posada en escena és veritablement teatral, si se'ns permet l'expressió. Amb això volem dir que la concepció del drama ha estat pensada com a teatre, amb un moviment dels cantants i dels actors que no es limita a situar-los en un punt concret de l'espai escènic perquè cantin sinó que els fa interpretar els papers, amb riquesa emotiva i de situacions, per tal d'acompanyar una música que, per si sola, ja és d'una bellesa excepcional. I per aconseguir amb èxit aquest propòsit calen uns intèrprets no només bons a nivell vocal (perquè la partitura és d'una gran exigència) sinó també actoral. I això, estimats lectors, és el que tenim en aquesta producció. 

Rodelinda ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Lisette Oropesa (Rodelinda), una soprano lírica de coloratura, no només té un preciós timbre lleument avellutat i un domini tècnic excel·lent (la modulació de la veu, la messa di voce, les coloratures...) sinó que, a més, actua amb versemblança. El mateix és aplicable a Bejun Mehta, un dels millors contratenors del moment, que broda musicalment i actoralment el paper de Bertarido. Quin plaer, el final del segon acte...! El Flavio de Fabián Augusto Gómez va ser un dels pilars de la representació: amb la seva actuació, sovint d'una exigència física gens menyspreable, va aconseguir dotar de vivacitat aquesta producció concebuda des del seu punt de vista. El contratenor Gerald Thomson va interpretar un Unulfo emotiu i ple de vida i va estar a l'alçada del seu paper, quelcom aplicable també a Gianluca Margheri, un baix-baríton de gran presència escènica. La nota discordant de la nit va ser, segons la nostra opinió, el tenor Joel Prieto (Grimoaldo): tot i ser un bon actor, el seu és un instrument de timbre poc agraït, amb manca de volum en el registre greu i amb dificultats per efectuar les agilitats pròpies d'un rol que, al nostre entendre, va interpretar sovint amb tempos una mica ralentitzats. Li hauríem volgut una mica més de vivesa i mala llet, quelcom que també hauria pogut tenir el paper de Eduige, interpretat per Sasha Cooke de manera excel·lent en l'aspecte vocal però amb una certa atonia a nivell actoral. En general, però, es tracta d'un repartiment de primer nivell, que defensa una producció digna de ser recordada. 

Rodelinda ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Convé dir, també, que Josep Pons va capitanejar l'orquestra del Liceu, en aquest cas en format reduït, i va aconseguir una bona feina en la creació d'atmosferes. Els diversos contrastos dinàmics pintaven cada una de les situacions amb delicadesa, tot i que en algun moment hauríem preferit una certa agilitat pel que fa als tempos, especialment quan es tractava d'àries en què el caràcter ha de ser desafiant. Tot i això, el rendiment de la massa orquestral va ser molt bo. 

La sensació, a mida que avançaven els compassos, era que estàvem assistint a una producció de nivell, tant pel que fa als intèrprets com també per a la seva concepció escènica. I la resposta del públic del Liceu va demostrar-ho amb claredat: les ovacions finals (i també les que s'havien produït en cada una de les àries da capo) va deixar clar que el Liceu és, també, un teatre de gustos barrocs. I de gustos exigents.