Si em permeteu un tòpic (cert) de tieta amb esperit crític, parlem massa sobre llegir, abocats histèricament a les novetats que s’apilen a la tauleta, i ben poc de rellegir els llibres que ens han plagut al llarg dels anys. Fa pocs dies, per coses de la vida que no vénen al cas, he recuperat El Canvil’obra magna i titànica d’en Miquel Bauçà, un llibre que no només havia devorat en sortir a finals del noranta, quan aquest abecedari foll va trastocar la literatura catalana amb els seus nivells excelsos de genialitat i agudesa, sinó al què he tornat de tant en tant com si fos una enciclopèdia recorrent, salvífica. De fet, quan tinc un dubte sobre alguna idea, per nímia que sia (fer coses per al veïnat, perill, seny),corro al Canvi,preguntant-me què n’haurà escrit el savi de Felanitx. Fem-ho curt i entenedor: passats els anys, podem afirmar que El Canvi no només és un dels llibres més importants de la filosofia catalana de tots els temps, sinó un de les obres més indiscutiblement brillants de la nostra literatura, formant part d’aquest estrany Olimp de volums als què hom s’hi veu obligat a tornar i on el pensament de l’autor t’atrapa empenyent-te a comprar la pràctica totalitat de la seva lògica muscular i poderosa. 

A banda de tot el que ja s’ha dit del llibrot, començant per una capacitat de riquesa en la llengua que només igualada en Llull, March, Verdaguer o Carner (hi ajuda la reedició que l’any 2016 en va fer Empúries, amb les correccions d’Enric Casasses i l’Agnès Prats), Bauçà és un dels grans teòrics i profetes sobre la catalanitat o, si seguim el seu particular idiolecte, del caràcter particular de la nostra excelsa tribu. Sota l’aparença de la boutadei l’exageració, l’escriptor hi realitza una radiografia del català mesell amb una agudesa fora mida i en retrata l’ànima amb una cruesa no apta per a processistes. La idea general, ja ho sabeu, seria que els catalans som una gent ben curiosa, amb un esperit nacional poderosíssim, però amb un defecte que en limita qualsevol possibilitat d’èxit: volem que ens estimi tothom i, a poder ser, no emprar mai la violència per tal d’imposar-nos. Acabat el no-procés cap a la independència, rellegir Bauçà avui en dia produeix un cobriment de cor: “Els meus paisans, no solament no hi veuen res d'especial o sospitós en llur situació o condició, ans de la 'deformitat' se'n fan un collaret o una medalla que exhibeixen ben cofois.” Canvieu collaret per llacet, i ja ho tindríem. 

A voltes (llegiu justament l’entrada Catalanitat) sembla que Bauçà tingui l’estranya capacitat per endevinar el futur i destrossar-nos la ferida amb una pietat fora mida. Anticipant-se a la mandanga de la filosofia de la jugada mestra i de l’astúcia imposada pel botifler Artur Mas, Bauçà escriu, profètic: “Tenir una pàtria -amb la seva forma visible d'un Estat- és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre'ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d'abjecta murriesa”. Abjecta murriesa, per l’amor de Déu! Hi ha alguna forma millor de definir la política catalana dels darrers lustres? Ho sento, mestre i savi de Felanitx, però aquesta expressió te la copiaré cent-mil vegades, com de fet ja he fet amb tantes d’altres En voleu més? Doncs entomeu aquesta, directament pensada contra la mandanga de la revolució dels somriures i de la creaciód’estructures d’estat: “Dulce et decorum est pro patria mori. És poc, molt poc. Cal fer més. Cal occir els enemics, ser intolerants. El pitjor de néixer en el si d'una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo.” Ho diu tot, només cal afegir-hi aplaudiments.

En un país ideal, del qual of course jo en seria el conseller àulic de cultura, el diccionari d’en Bauçà es llegiria a totes les escoles i racons del país de faisó absolutament obligatòria, encara que només fos per contrarestar la insofrible poesia de la Catalunya morta del pesat de l’Espriu i les novel·letes sentimentals amb què el mercat deforma el magí dels nostres bellíssims joves. Deixeu tot el que esteu fent i correu a La Calders a comprar El Canvi (la Sucunza i en Cutillas sempre hi tenen manta exemplars, car juntament amb el totxo del plom d’en Sales és dels llibres més venuts al joliu racó de Sant Antoni) i llegiu-lo, perquè serà el primer pas perquè no pugueu evitar de rellegir-lo de nou. Mil vegades. Per fina força.

BernatDedeu
Mille e tre El Glosari d'en Monti Bernat Dedéu
BernatDedeu
Mille e tre Em fas feliç, Josep M. Argemí Bernat Dedéu