Aquest bell assaig, disfressat de llibre de circumstàncies, és un tractat polític de gran categoria i d’intencionada transcendència pública. Escrit de manera irregular, de vegades amb poderós enginy, gran amplitud i profunditat, d’altres de manera apressada i aproximada, amb tot, aquest Discursés al capdavall una obra que té enormes virtuts i molt poques noses. Un text compost d’anàlisi i reflexió, un exercici d’intel·ligència viva sobre la Revolta dels Catalans, sobre la identitat nacional catalana d’avui i sobre les conseqüències polítiques d’un fenomen històric inesperat per a la majoria de l’opinió pública internacional, segurament el fenomen històric més important que hem viscut i viurem la majoria dels ciutadans protagonistes. Ramón Cotarelo (Madrid, 1943) ha inscrit el seu llibre en la venerable tradició del libel, de la literatura de combat que neix del segle de les Llums, la gaudiosa tradició dels tractats que desborden l’àmbit purament acadèmic, judicial o especulatiu per participar del debat públic en forma de pamflets, de la dissidència política a través dels populars plecs de paper, fascicles, fulletons i altres impresos que van contribuir a l’adveniment del règim innovador del 1789. Com li passa a tot intel·lectual de severa formació alemanya, Cotarelo és alhora un hereu del pensament francès, un seguidor vivencial del model insubornable i concret de Voltaire, com li passava a Frederic el Gran. Les cartes de l’escriptor duien al capdavall la fórmula “Écr. l’inf.”, és a dir, “Écrasez l’infâme”, “Esclafeu l’infame”, o el que és el mateix, acabeu amb els jesuïtes, els infames, amb la intolerància, amb l’Església Catòlica. Cal ser sempre intolerant amb l’intolerable, desconfiat amb les doctrines que es presenten com a solucions màgiques, indiferent amb les unanimitats, incisiu amb la maldat, permanentment divertit amb l’estupidesa humana. Cal molestar. Des que es va retirar a Girona, una mica com Voltaire a Fernay, el seu retir ha estat un retir frenètic, ple d’activitat política, publicista i intel·lectual. D’aquí neix aquest nou homenatge a Catalunya, aquest llibre que ara comentem, adreçat prioritàriament als catalans de la Revolta, als nous malcontents.

Sempre han tingut bec les oques, i sempre els observadors externs han fet adonar-nos de la perspectiva de la història de Catalunya, com Pierre Vilar o com Stefano Maria Cingolani. O com Voltaire, que pensava que Catalunya “pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir-ne.” Catalunya ha esdevingut massa important en el context polític internacional per deixar-la exclusivament en mans dels catalans, d’uns catalans desproveïts de poder i, per tant, de capacitat per establir la llei i l’ordre, d’exercir col·lectivament la sobirania. Avui ja és innecessari, fins i tot imprudent, que la reflexió sobre la revolució estigui monopolitzada pels catalans accidentals que som la majoria, pels catalans de nació que ens sentim de vegades superats per la vivència. La revolta dels Catalans és un afer mundial. El professor Cotalero, catedràtic emèrit de Ciència Política, natural de la capital del Regne i avui català per elecció, nou ciutadà de Catalunya i veí de la ciutat de l’Onyar, posa damunt de la taula algunes consideracions majors que potser cal tenir en compte des d’una perspectiva més innovadora, més lliure i menys apallissada. Per exemple, quan diu que el dret a la independència de Catalunya no és a la llei, efectivament. “¿Y qué? Las leyes y las constituciones las hacen los poderes que son, no los que aspiran a ser o pudieran ser.” La desobediència, en aquest cas, és una necessitat política si la voluntat democràtica dels catalans vol imposar-se, tal com ha passat arreu del món des de les Lleis de Manu Manu Smriti, feliçment superades. Catalunya ha de ser conscient de la seva condició colonial si vol desempallegar-se’n, independentment del que pugui proclamar el dret internacional, sens dubte un dret que és l’àmbit del no dret.

Catalunya és una colònia, no només perquè és explotada econòmicament sense límits i perquè els administradors no coneixen la llengua i la cultura dels administrats. Sobretot ho és perquè els catalans se’n consideren, som colònia per la mateixa raó que som nació. Catalunya no està tipificada legalment ni tan sols una minoria nacional, ni tan sols una nació marginal dins de la nació espanyola, una circumstància que no canvia la realitat quotidiana. Com recorda el professor Cotarelo som una nació minoritzada perquè la nostra supervivència està amenaçada per determinades activitats de l’Estat, considerades legals sobre el paper però que, en realitat, són il·legals si tenim en compte els drets dels pobles. La causa de la independència de Catalunya és a ultrança perquè no consisteix en abaixar una bandera per desplegar-ne una altra. La causa de la independència és la causa per la supervivència del país sencer. Espanya treballa amb els nostres impostos per destruir la consciència nacional catalana, per acabar amb la nostra cultura i la nostra llengua. “Si no coneixes la teva pròpia llengua vius esclavitzat” afirma el gran escriptor kenià Ngugi wa Thiong’o, que ha abandonat l’anglès en favor de l’idioma kikuiu, un llenguatge tan fabulós com la nostra ignorància, com la nostra indiferència. Cotarelo constata: “en el sistema político español hay una presión continua y creciente, sostenida por una mayoría del electorado, por proceder a una ‘uniformación’ de Catalunya según la pauta castellana; o sea, una aniquilación de Catalunya, vieja ilusión unionista española.” I és ben cert perquè “una nación es una comunidad de integración, no de asimilación. Si una nación trata de asimilar a otra, de negarla, no es una nación; es un imperio.”

La formació filosòfica, profunda, que té el professor Cotarelo no la té per fer bonic, ni per decorar els textos, la té per abordar la qüestió catalana des de la solidesa argumental, ontològica podríem dir. Tota cosa que existeix té dret a ser. És el dret originari, inherent a la condició nacional de Catalunya i al dret a la identitat, col·lectiu o individual. Perquè la identitat només és competència de l’individu o del poble que la té, independentment de si aquesta identitat està reconeguda legalment o no. “Frente al gobierno tiránico, la rebelión es un deber. Solo es legítimo el gobierno por consentimiento.” La reflexió política no s’improvisa i està estudiada, ponderada, pels professionals de l’estudi del poder en les societats democràtiques avançades. Existeixen nombrosos processos independentistes, tots diferents segons el país que l’ha protagonitzat i, és per això, que no hi ha cap model ni mai es pot assegurar que al final s’esdevindrà el que ningú no preveia. La principal convicció de l’intel·lectual autènticament responsable és la fal·libilitat dels arguments, la supremacia absoluta del poble i de la realitat política que va dibuixant al llarg del temps. La nació és un organisme viu que es renova constantment, però alhora és un diàleg entre els vius i els morts, com pensava Goethe, la presència indiscutible en el vius de la “veu dels ausents” que deia Verdaguer, fent servir aquesta paraula que li és tan pròpia i popular. I la nació en el context internacional actual necessita d’un Estat que la protegeixi, d’una estructura político-jurídica que sigui acceptada pels ciutadans. La nació és la llengua i no cap altra cosa, no puc estar més d’acord amb el senyor Cotarelo. Per aquest motiu no podem deixar de constatar que la relació entre el català i l’espanyol arreu dels Països Catalans no és de bilingüisme o de plàcida convivència. La relació és criminal i de diglòssia, destructiva, colonial, exactament igual que la que té l’espanyol en relació amb la llengua basca o amb la llengua gallega. O amb l’asturià o l’aragonès. L’espanyol ha destruït i continua destruint totes les llengües amb les que conviu, tant a la Península com a l’Amèrica hispana. Com a antiga potència colonial, Espanya té un exèrcit que ha deixat de ser un cos defensiu per esdevenir un partit polític que condiciona la vida política de l’Estat com a mínim des de la guerra del Francès. Un poder fàctic que és el principal baluard contra la independència de Catalunya amb el rei Felip VI al capdavant. Espanya continua essent un Estat degradat com durant els temps del franquisme. Segons Cotarelo després del miratge econòmic, la crisi del 2008 va deixar veure un país endarrerit, sense mà d’obra qualificada, sense competitivitat, sense investigació. Arrapat a la seva pròpia satisfacció feta de toros, pandereta, processons de Setmana Santa i la cabra de la Legió.

Els estudis de Frantz Fanon sobre l’alliberament nacional algerià esdevenen novament carregats de sentit quan Cotarelo procedeix a aplicar-los al cas català, que jo sàpiga per primera vegada. La psicologia de la resistència a l’ocupant es completa així amb la psicologia adaptativa del colonitzat que col·labora amb els imperialistes, simplement per esperit primari de supervivència, per capacitat d’adaptació a la dissort. És des d’aquesta perspectiva de conservació que el llibre de Cotarelo esdevé també un important exercici de comprensió de les opcions de tothom, de la més pragmàtica a la més idealista, fins i tot d’exercici d’intel·ligent reconciliació nacional entre catalans partidaris d’Espanya i de la independència. La frustració col·lectiva no ve de nou amb la generalització del projecte independentista sinó davant de les pobres contrapartides del pactisme submís a Madrid, del possibilisme que ja no és capaç d’oferir res més que la impossibilitat de la reforma de l’Estat Espanyol. El retrat que Cotarelo fa de Catalunya és amistós però en cap moment ensabonat ni complaent. És un retrat tendre però alhora sever, ple d’empatia per un poble contínuament frustrat des del punt de vista històric i contínuament resistent a l’assimilació. D’empatia per un poble i la seva classe política que intenta, de nou, decidir el seu futur en contrast amb el que pretén l’actual generació de la classe política espanyola, empantanegada, extraviada en l’exclusiu egoisme personal i en deixar passar el temps fent la menor activitat possible. En gestionar la fallida. Per a Cotarelo l’experiència de Catalunya és l’experiència del disconforme que no es conforma, tossudament alçat. L’experiència de l’entusiasme per una societat millor.               

Jordi Galves
L'enamorada llança

Emerson o l’eficàcia del pensament

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Una mica de Chesterton per afrontar un judici

Jordi Galves