Fa uns dies, a la projecció de La guerra del planeta de los simios, Joan Pons, crític de cinema, televisió i música, em comentava que un cop va entrevistar Àngel Sala, director del festival de cinema fantàstic de Sitges, i que aquest li va dir que una de les millors maneres d’entrar al cinema de ciència ficció era veient El planeta de los simios. La primera pel·lícula de la saga la va realitzar el 1968 Franklin J. Schaffner, amb Charlton Heston fent el paper d'un astronauta que es passa tota l’acció pensant que ha caigut a un planeta desconegut on els simis s’han convertit en amos, i els humans en esclaus, quan en realitat ha viatjat en el temps i ha tornat a la Terra desenes d’anys després d’una guerra nuclear que ho ha canviat tot. Ni el protagonista ni els espectadors ho podien sospitar, però tot queda ben clar a la poderosa imatge final del film, quan Heston es troba en una platja, mig enterrada a la sorra, L'Estàtua de la Llibertat de Nova York, símbol enderrocat d’un món irreconciliable.

Té raó Sala. A la mateixa època, a finals dels anys seixanta, apareix una pel·lícula que canvia completament el gènere de la ciència ficció. És 2001: una odissea de l’espai, on els simis, a la seqüència d’obertura, juguen un altre paper. Però un film com El planeta de los simios ens demostra que també es pot fer ciència ficció madura i reflexiva combinant-la amb l'espectable i una considerable dosi d’aventura, perquè el primer títol de la sèrie sap vascular intel·ligentment entre tendències genèriques. Ciència ficció pel gran públic que pot tractar temes essencials d’aquest gènere, una cosa que també està implícita a les obres de Jules Verne o H. G. Wells, de Ray Bradbury o Michael Crichton; per descomptat a la novel·la de Pierre Boulle publicada el 1963, a partir de la qual neix la saga dels simis. Una bona manera, doncs, d’endinsar-se als paratges de la ciència ficció, o la ciència i la ficció.

Un film com El planeta de los simios ens demostra que també es pot fer ciència ficció madura i reflexiva combinant-la amb l'espectable i una considerable dosi d’aventura

Tret de la primera i excel·lent continuació, Regreso al planeta de los simios (1970), on un altre astronauta segueix els passos i el viatge en el temps del personatge d’Heston per trobar-se amb la mateixa realitat post-nuclear i d'involució (o evolució) de les espècies, la primera saga es va convertir en un periple constant cap endavant i cap enrere en el temps i es va estirar molt més del compte, perdent qualitat i rèdit a la taquilla: Huida del planeta de los simios (1971), La rebelión de los simios (1972) i Batalla por el planeta de los simios (1973) no van pervertir el discurs original de la sèrie  (en el que es parla de violència i Estat, racisme i diferència contracultural, ciència i religió, culte a la personalitat i esclavitud), però tampoc van aportar-hi coses noves. Amb una excepció: el protagonisme radical que tindrien els simis per oposició als humans, com és el cas de Cèsar, líder de la nova revolució i personatge capital a la segona tanda de pel·lícules o reboots de la qual La guerra del planeta de los simios (2017) és, de moment, la fita més completa.

La primera saga es va convertir en un periple constant cap endavant i cap enrere en el temps i es va estirar molt més del compte, perdent qualitat i rèdit a la taquilla

A la mediocre Batalla por el planeta de los simios es tancava un cercle. Se’ns havia explicat al llarg dels tres darrers films, de manera una mica barroera, tot el que havia portat l’espècie humana a autodestruir-se i a acabar sent esclava dels simis. Per descomptat que existien micos bons i dolents, humanistes i militars megalòmans, i també humans sense escrúpols i pacifistes, però la condició humana havia arribat al seu estadi més baix i alguns dels simis reproduien en els seus actes dictatorials els mateixos defectes dels homes.

Potser no era necessària la realització d’un remake del primer film, però Tim Burton va acceptar el repte amb El planeta de los simios (2001) i aleshores va reactivar-se l'interès per la saga: les noves generacions van tenir accés a la història i Burton va fer massa explícit allò que abans només s'havia suggerit. Una dècada després, Hollywood va decidir reactivar la confrontació entre humans i simis en una nova franquícia que ve a explicar-nos el mateix amb canvis i inflexions notables. El origen del planeta de los simios (2011), El amanecer del planeta de los simios (2014) y La guerra del planeta de los simios (2017) –aquesta última tanca un cicle dins del cicle general– ens demostren que, de tant en tant, no és dolent torna a utilitzar uns temes ja saturats si se sap atorgar-los una dimensió nova.

A més, els tres films mantenen l'interès de manera similar, cosa que no va passar amb l’anterior sèrie a partir del tercer. Son més directes i físics, però no obliden la reflexió per un món que s’acaba, víctima de la irracionalitat i la manipulació de la pròpia espècie humana, i de la impossibilitat de la reconciliació. A La guerra del planeta de los simios, els simis tornen a ser dramàticament més interessants que els humans, i la profusió de primeríssims primers plans de Cèsar i dels seus companys evidencia la nostra confiança cega en l’expressió de l’actor rera maquillatges i pròtesis. El que abans podia ser un pla ridícul ara és meravellós i paradigmàtic d’una sèrie de ciència ficció de moment inesgotable.