Le Redoutable (El temut) s’estrena entre nosaltres amb el títol en espanyol de Mal genio. No és exactament el mateix. Una cosa és tenir mal geni. L’altra és ser temut. Jean-Luc Godard és el protagonista d’aquesta mena de biopic esbiaixat sobre un període molt concret de la seva vida i obra: els anys que abasten la relació amb la seva companya i actriu Anne Wiazemsky (morta el passat 5 d’octubre), la gestació del film revolucionari La Chinoise (1967), la seva implicació en els esdeveniments del maig francès de 1968 i l’inici de la pràctica del cine militant i maoista dins del grup anomenat Dziga-Vertov.

Que Godard sempre ha estat un cineasta antipàtic, malcarat i en permanent conflicte amb els altres, és una cosa ben sabuda. Ni el títol espanyol ni el que expliquen les imatges ens aporta res de nou. Vista per aquí, la pel·lícula no té gaire interès. Sí que és destacable la interpretació que del director d’Al final de la escapada (1959) fa l’actor Louis Garrel —fill de qui va ser, precisament, un dels cineastes més importants de la primera generación post-Nouvelle Vague, Philippe Garrel.

I poca cosa més en el pla creatiu i afectiu. Godard ha dit –i té raó– que fer una pel·lícula sobre el seu primer matrimoni és una ximpleria. El director de Mal genio, Michel Hazanavicius, ha tingut a més la barra d’utilitzar elements de llenguatge cinematogràfic trets del propi Godard, com la partició del relat en capítols i rètols, les divagacions publicitàries o els personatges parlant directament a càmera. Fins i tot imita una escena de sexe com la que va rodar Godard a La mujer casada (1964) –en blanc i negre, quan la resta del film és en color, i amb un muntatge fragmentat de cames, braços, mans, clatells i rostres. Té a més ocurrències molt godardianes, com un altra escena on el director i Wiazemsky (encarnada per Stacy Martin) discuteixen completament nus sobre la mania que tenen els directors de mostrar nus als actors, o el moment en què Wiazemsky llegueix la revista “Elle” però l’amaga i la canvia per un pamflet maoista quan entra Godard.

El seu director, Michel Hazanavicius, ha intentat dessacralitzar el mite però no ha passat de l’anècdota

Hazanavicius, director d’un film molt popular però insuficient sobre el cinema mut, The Artist (2011), ha intentat dessacralitzar el mite, cosa que està prou bé, però no ha passat de l’anècdota: el gag repetit una i altra vegada de les relliscades de Godard al carrer en plena manifestació; l’escena en què parlen de gelosia mentre miren una pel·lícula tan pura com és La passió de Joana d’Arc (1928) de Carl T. Dreyer. El que sí que resulta atractiu, encara que no sigui el motiu principal de Hazanavicius per fer Mal genio, és el retrat de les contradiccions politiques, ideològiques i artístiques arran dels moviments del maig del 68 (un fet del passat recent que avui ens resulta tan viu: la urgència del canvi davant la intransigència), la confrontació entre l’autor que no pot oblidar la seva cultura burgesa i els estudiants que van prende la iniciativa en aquelles mobilitzacions. En defenitiva, un dels moments essencials de la història del segle XX.

No oblidem que Godard era, aleshores, com es recorda a la pel·lícula, un personatge respectat per Alain Resnais i pels Beatles, per Fritz Lang i per The Rolling Stones. Un mite cultural, un ídol quasi pop. Ell era la Nouvelle Vague, encara que no fos exactament així: hi havia Truffaut, Rohmer, Rivette, Chabrol. Mal genio mostra les contradiccions pròpies de l’artista burgès quan vol fer la revolució. Godard va ser un dels responsables de l'aturada del festival de Canes aquell maig del 68, va cridar a la rebel·lió a través del cinema, es va solidaritzar amb els obrers i els estudiants, i va manifestar que mai més faria films narratius i “agradables” com Al final de la escapada, el musical Une femme est une femme (1961) o el drama Vivir su vida (1962).

Anys després, Godard diria que el cinema militant no serveix per a res, ja que només convenç als que ja estan convençuts

Però també es veritat que no va pair bé aquest procés: La Chinoise, film extrem, no narratiu, una mena de manifest maoista fet a partir de les idees d’uns estudiants que volen canviar el món, va ser ridiculitzat per la intel·ligència cultural francesa i no va agradar gens als xinesos —fet que va posar Godard davant del mirall com a artista polític. El fracàs de La Chinoise és la raó per la qual va abandonar el cinema narratiu i de ficció, renunciant a l’exhibició comercial, per endinsar-se en la realització de films militants com Pravda (1969), Lotte in Italia (1970) i Le Vent d’est (1970). Convé recordar que, anys després, Godard diria que el cinema militant no serveix per a res, ja que només convenç als que ja estan convençuts.

Hazanavicius ens mostra de forma una mica barroera aquesta transformació. Carrega més del compte els enfrontaments de Godard amb l'assemblea universitària i fins i tot posa en boca seva coses que no va dir, com que els jueus eren en aquell moment els nous nazis. Ridiculitza Godard –que és qualsevol cosa excepte ximple i és qui millor sap ridiculitzar-se a si mateix– quan després d’haver donat suport a la vaga general, es queixa de que les benzineres estiguin tancades i no tenir combustible per tornar a Paris. Una mica pueril, no? Això sí, Hazanavicius té el bon criteri de tancar la seva pel·lícula amb una frase característica de Godard sobre la qual hauríem de reflexionar perquè, encara que ho sembli, no és una paradoxa: “Que m’hagi equivocat no vol dir que no tingués raó”.