Totes les ciutats nord-americanes tenen el seu dia funest: Ohio, el maig de 1970, amb la massacre policial a la universitat on els estudiants protestaven contra la invasió a Camboia; Los Angeles, el març de 1991, per la pallissa que va rebre l'afroamericà Rodney King a mans de diversos agents de policia; Selma, el març de 1965, quan la policia va carregar contra els manifestants pacífics que iniciaven una marxa reivindicativa pel dret a vot; Nova York i l'11 de setembre de 2001. Detroit, la pel·lícula de Kathryn Bigelow, reconstrueix els aldarulls sagnants a la ciutat de Detroit el juliol de 1967 quan, després d’una batuda policial en un bar nocturn, va produir-se una de les revoltes civils més violentes als Estat Units fins aleshores.

Moltes d’aquestes fites obscures i ferotges tenen com a rerefons el racisme i els drets civils. El cinema porta anys intentant representar aquest tipus de conflictes amb la mesura i objectivitat necessàries. Però poques vegades ho ha aconseguit. Detroit, que parla d’uns fets concrets però cerca també un estil de descontextualització –que la fa, llavors, més internacional i atemporal–, s’apropa a aquesta objectivitat càmera en mà, una càmera agitada, musculosa. El film apareix, a més, en un moment necessari degut a la galvanització de la política ultra-dretana de Trump, el ressorgiment dels grups feixistes i la violència supremacista de l’agost passat a la ciutat de Charlottesville, a l’estat de Virginia (per no parlar de l’escalada nuclear de Corea del Nord).

Mentre a En tierra hostil Kathryn Bigelow mirava cap a fora, a Detroit s'enfronta a la violència racional i ho fa càmera en mà, una càmera agitada i musculosa

No ens sembla estrany que Detroit sigui un film dirigit per Kathryn Bigelow, ja que els seus dos anteriors treballs radiografien esdeveniments conflictius de la política internacional del seu país: En tierra hostil (2008), retrat punyent del conflicte d'Iraq fet des de la perspectiva d’una unitat d’elit d’artificiers nord-americans, i La noche más oscura (2012), sobre la captura d'Osama Bin Laden. Son dues pel·lícules que miren cap a fora, les guerres exteriors dels Estats Units. Detroit mira cap a endins, els conflictes interns, i no n’hi ha cap de més complex i secular que el de la violència racial.

detroit

Kathryn Bigelow durant el rodatge de Detroit

El que potser resulta estrany, o desconcertant, és que Bigelow faci un tipus de cinema generalment adscrit als directors masculins —fet que prové d'una visió lamentablement reduccionista del cinema. Si cineastes homes com Ingmar Bergman i John Cassavetes han sabut retratar de manera admirable el món femení, per què una directora no pot fer pel·lícules sobre mons masculins, fins i tot mons molt virils?

El personatge decisiu a La noche más oscura, el film que parla sobre la captura de Bin Laden, és l’agent de la CIA que encarna Jessica Chastain. És una visió femenina, aleshores? És, en tot cas, el retrat d’una dona decidida que s’imposa en un món de homes. En tota pel·lícula hi ha gestos, sensacions, comportaments, reflexions i decisions que pertanyen tant a dones com a homes, i qui estigi rere la càmera, sigui d’un gènere o altre, així ho ha de mostrar. A més, la postura femenina –que no necessàriament feminista– de Bigelow dins dels gèneres d’acció ja estava ben present en el seu tercer film, Acero azul (1989), un thriller centrat en una dona policia malejada pel sistema.

Si cineastes homes com Ingmar Bergman i John Cassavetes han sabut retratar de manera admirable el món femení, per què una directora no pot fer pel·lícules sobre mons masculins, fins i tot mons molt virils?

Bigelow fa una cosa que s'assembla molt a un blockbuster, i això, a Hollywood, sí que es inusual. Els blockbusters (films cars i populars que aconsegueixen l’èxit de forma ràpida) els acostumen a fer els homes. És una de les moltes decisions d’una indústria caracteritzada per la seva misogínia i masclisme (actituds que no tan sols trobem a Hollywood). Bigelow ha imposat els seus criteris poc a poc, fent pel·lícules d’universos masculins tan tancats com el de Le llaman Bodhi (1991), un relat de surf i atracaments, amb els lladres emmascarats rere caretes de diferents presidents nord-americans, on, simplement, no hi ha espai per a personatges femenins (fet que no vol dir que no pugui tenir una mirada femenina). Le llaman Bodhi és, de fet, el film de culte d’aquesta directora que des de fa una dècada realitza pel·lícules que abans dirigien només els homes.

Ho podem veure com un triomf i podem considerar-la una pionera: la bretxa està oberta i fins i tot un film com Wonderman (el cinema de super-herois és el blockbuster per excel·lència) està signat per una directora. Bigelow ha copsat tipologies femenines preeminents a quasi tots els seus films i ara ja filma, amb llibertat expressiva, allò que fins fa poc no li pertanyia segons les decisions dels altres: cinema car, cinema polític, espectacle, tipologies masculines. És una directora amb una veu tan personal com la de Sofia Coppola, només que aquesta fa un cinema d’autor respectat a festivals com Cannes (en el quals la mirada femenina es dóna per fet) mentre que la directora de Detroit ha hagut de guanyar-se el dret a aquesta mirada.