Assassinat l’Orient Express, novel·la publicada el 1934, és el desè llibre d’Agatha Christie en què apareix, com a protagonista absolut o personatge secundari, el detectiu belga Hercule Poirot, castellanitzat en les traduccions com Hércules quan el personatge deixa ben clar, en algunes de les històries, que es diu Hercule. Sense anar més lluny, el Poirot que interpreta Kenneth Branagh en aquesta nova adaptació cinematogràfica de la novel·la diu un parell de vegades que pronunciïn bé el seu nom. Una qüestió de reafirmació personal i de reivindicació lingüística, d’identitat.

Poirot, com Miss Marple, defineix molt bé l’estil de literatura policíaca més o menys amable que va practicar Christie. El cinema i el teatre han estat generosos amb la prosa de l’escriptora britànica. De Mort al Nil, un altra aventura de Poirot, a La ratera, el gran èxit de Christie als escenaris; de Deu negrets a L’assassinat de Roger Aykroyd. Assassinat a l’Orient Express sembla un projecte coherent dins l’obra del seu director i actor, Kenneth Branagh, ja que en el fons es tracta d’una peça teatral en moviment –tot passa dins dels vagons del tren que llavors unia París amb Constantinoble– i el cinema de Branagh s’ha basat quasi sempre en renovar la posada en escena teatral a través de la representació cinematogràfica. Ho ha fet en les diferents versions de Shakespeare (Enric V, Molt soroll per no res, Hamlet, Al vostre gust) o en el remake de La huella, l’obra d’Anthony Shaffer amb només dos personatges i un espai inalterable que ja havia portat al cinema Joseph Leo Mankiewicz el 1972.

Assassinat a l’Orient Express sembla un projecte coherent dins l’obra del seu director i actor, Kenneth Branagh, ja que en el fons es tracta d’una peça teatral en moviment

Però Assassinat a l’Orient Express suggereix un interrogant. Quin es l’espectador tipus d’un film d’aquestes característiques, car –55 milions de dòlars–, molt parlat, amb poca acció física –encara que Branagh ha afegit un parell d’escenes noves en aquest sentit que tampoc aporten agilitat i espectable– i actors esplèndids però fora del radi d’acció dels potencials espectadors que van a les sales de cinema? Hollywood pensa en aquest tipus d’espectadors i franja d’edat, entre els 15 i els 25 anys, quan decideix invertir tants diners en una pel·lícula, i seria una sorpresa que Assassinat a l’Orient Express concités l’interès de les platees acostumades des de fa temps a un tipus de cinema molt diferent. Fins i tot el públic d’una franja d’edat més gran, i potser familiaritzats amb les novel·les, pel·lícules, representacions teatrals i telesèries de Christie, els hi semblarà que aquesta cinta és una mica anacrònica.

A la versió dirigida per Sidney Lumet el 1974, Poirot estava interpretat per Albert Finney. Branagh resisteix bé la comparació amb aquell treball. Els dos actors, britànics sota l’aparença i bigoti ben cuidat d’un inspector de policia belga, estan continguts. Encara més en el cas de Branagh, ja que al dirigir-se a si mateix podria haver tingut la temptació d’excedir-se més del compte. La resta del repartiment també és un problema pel nivell d’acceptació del film. El gàngster assassinat de nit a un dels vagons del tren fou aleshores Richard Widmark, un veterà de prestigi, mentre que ara el representa Johnny Depp, un actor en caiguda lliure. Els amants clandestins que ara formen els nouvinguts Daisy Ridley i Leslie Odom Jr. van ser, a la primera, versió Vanessa Redgrave i Sean Connery.

¿És un exercici de nostàlgia per un tipus de cinema, de peripècia criminal, que ja no s’estila, on tot s’ha d’explicar de forma verbal? Si és així, convindrem que és una proposta agosarada

Els joves contes Andrenyi, personatges fantasmagòrics d’una aristocràcia europea en decadència, han passat de ser Jacqueline Bisset i Michael York a Lucy Bointon i Sergie Polunim, dos rostres que encara han de llaurar el seu futur. Ingrid Bergman és ara Penélope Cruz; en tot cas, dos presències ben diferents. Josh Gad fa el paper d’Anthony Perkins, i resulta obvi que el Norman Bates cinematogràfic li va imprimir més misteri i ambivalència. Michelle Pfeiffer, en un altra intent de retorn de la que va ser una de les grans estrelles del cinema nord-americà dels anys vuitanta-noranta, substitueix a Lauren Bacall, que llavors també intentava mantenir el seu lloc en l’ecosistema hollywoodià. On hi ha empat és als papers de l’ajuda de cambra de l’home assassinat i de la vella i altiva princesa Dragominoff: John Gielgud i Wendy Hiller, Derek Jacobi i Judi Dench, grans qualitats perfectament intercanviables.

A hores d’ara, tothom recorda més o menys que tots els sospitosos estan relacionats amb el cas del segrest i mort d’un nen, així que aquesta no serà una pel·lícula amb spoilers. Tampoc hi haurà una expectativa argumental excessiva. Aleshores, ¿tot es redueix a la qüestió de gratificar a l’espectador, de donar-li allò que espera? ¿És un exercici de nostàlgia per un tipus de cinema, de peripècia criminal, que ja no s’estila, on tot s’ha d’explicar de forma verbal? Possiblement. Si és així, convindrem que és una proposta agosarada. Cara, però arriscada. De prestigi, però sense saber ben bé qui l’acceptarà i qui passarà d’ella. Un film a contracorrent en què els actors llueixen en un text bo que avui es revela més encarcarat que aleshores. Un regal que Kenneth Branagh es fa a si mateix, el d’interpretar i dirigir-se com Hercule, no Hércules, Poirot. I amb una picada d’ull final que obre les portes a una nova pel·lícula: bé podria ser Mort al Nil. Haurem de veure si el repartiment de l’anterior versió realitzada el 1978 (Peter Ustinov, Bette Davis, Mia Farrow, Angela Lansbury, David Niven, Jane Birkin, Maggie Smith) és superat pel nou.