Hi ha un tret comú en totes les dones que s’han hagut d’espavilar. És una mena d’orgull satisfet i feliç, i té un fons de mala llet provocat per la constància i l’esforç. La Rose, la protagonista de Qui et penses que ets de la premi Nobel Alice Munro, l’encarna perfectament. Ella va néixer en una família pobra però no té cap ganes de fer veure que la seva era una misèria entranyable com la que surt a les novel·les xarones que són històries de superació. Tampoc té ganes de fer exhibició de la seva història d’èxit, perquè sap que aquests relats només provoquen una compassió falsa: “Aprendre a sobreviure, ni que sigui amb covardia i cautela, amb traumes i pressentiments, no és el mateix que sentir-te desgraciada. És massa interessant”. 

Aquesta és la història d’una dona que sap què vol dir viure sense deure res a ningú que no sigui ella mateixa. La Rose s’ha muntat una vida a mida de les seves ganes de viure, i ha anat descobrint el preu que costa defensar la pròpia llibertat. Ho ha fet amb un instint profundament femení, amb consciència de la radical diferència que hi ha entre els homes i les dones: “les dones saben plantar cara a la vida, hi tenen talent, no té res a veure amb el cervell, és una cosa que les fa més llestes que a un home”. 

Per a la Rose, fer-se gran va significar; i aquesta és una de les parts més interessants del llibre, fer les paus amb casa seva decidint que no tornaria a veure el seu passat com un llast. “Naixem d’enllaços que no contenen en absolut el que creiem que ens donaran”, pensa la Rose. Ella va començar a viure de manera seriosa quan va entendre que ser una nena llesta criada en un ambient pobre i inculte no feia que el món li degués res. 

En un dels capítols del llibre, Munro cita un conte de Katherine Mansfield i diu que la irrita perquè rere els seus relats sobre gent pobra hi veia una escriptora que no s’havia enfrontat mai a la misèria de cara. Per molt que Mansfield expliqui coses crues, sempre hi ha una bombolla de protecció que les aïlla: “Mansfield no s’havia trobat mai en l’obligació de mirar uns calçotets tacats; els seus parents podien ser cruels o frívols, però tenien un parlar agradable; la seva compassió flotava en núvols de bona fortuna”. 

Malgrat les diferències, hi ha alguna cosa que enllaça els seus contes. Les dues escriptores tenen la mateixa sensibilitat, la mateixa mirada lúcida per destriar els detalls de les idees fondes que s’hi amaguen. Tenen la mateixa fascinació i curiositat per la vida, una curiositat “més imperiosa que cap desig. Un desig en si mateix, que et fa callar i esperar, esperar massa, arriscar-ho pràcticament tot, només per veure què passarà”. Aquesta avidesa perquè passin coses recorre tota la literatura del sud d’estats Units, que a Munro li encantava. Munro s’assembla més a les escriptores sudistes que a Mansfield per la manera física i concreta d’acostar-se a les persones i a les situacions que descriu, i per la idea que “el món es rebolca amb objectes d’aspecte innocent disposats a declarar-se, relliscosos i servicials”. 

Mansfield, en canvi, té una mena d’atmosfera mística que fa que els seus relats surin en una aura d’irrealitat, com si escrivís sense poder embrutar-se. És un posat aristocràtic, menys involuntari del que sembla, i que Munro critica d’una manera molt divertida: “La intel·ligència no és atractiva si no va combinada amb certs signes d’elegància, amb classe. ¿Era veritat, això, i era prou estúpida per preocupar-se’n? Era veritat i era prou estúpida”. 

La gràcia de la Rose és que comprèn aquests clixés sense menysprear-los, entenent el món en la seva complexitat. Per això és un personatge tan interessant i d’ella en surt un bon llibre, tot i que no s’enlairi com els relats de Mansfield, perquè el que explica passa massa arran de terra. També és un bon retrat de les paradoxes femenines, de com una dona lliure no té cap problema per confessar que “tenia un anhel considerable de ser l’objecte d’algú. De ser pegada, complaguda, reduïda, esgotada”. 

‘¿Qui et penses que ets?’ és un títol descarat, sarcàstic, que encaixa perfectament amb l’esperit de resistència i valentia que descriu la seva protagonista. Aquest llibre és bo perquè és dur i alhora mesurat. No té la màgia alada de les novel·les que s’escapen de les mans dels escriptors precisament perquè és una història sobre la dificultat de prendre el control d’un mateix.

El jove guanyador del Premi Documenta 2018, Xavier Mas Craviotto. L'Altra Editorial
Llibres

Jo mai mai

Marina Porras