De vegades, als lectors consecutius, això és, als que anem encadenant llibres l'un rere l'altre, ens passa que gairebé sense buscar-ho –o buscant-ho inconscientment– se'ns ajunten de sobte dos llibres que comparteixen un mateix tema universal. Si ja en comparteixen dos, és una festa. I això és el que els explicaré ara: l'última festa.

És el que passa amb Te me moriste, de José Luís Peixoto (Minúscula, 2017. Trad. Antonio Sáez Delgado) i Saturno, d'Eduardo Halfon (editorial Jekyll&Jill, 2017), que no només comparteixen dos temes universals –el de la mort i el de ser fill– sinó que, a més, van ser publicats originalment amb tan sols tres anys de diferència, el 2000 i el 2003 respectivament, i que acaben de recuperar-los simultàniament editorials d'aquí. 

A més, aquests dos llibres comparteixen la característica de ser brevíssims però directes. Com una carícia decidida el primer, i com un cop de puny rotund el segon. Perquè, això sí, tot i tenint tantes coses en comú –temes, dates, fins la latitud– els llibres acaben explicant justament el contrari. Tant Peixoto com Halfon ens descobreixen amb aquestes històries que són monòlegs –també comparteixen això últim– que hi ha maneres oposades de ser fill o de gaudir o patir això que algú et sigui pare.

Hi ha maneres oposades de ser fill o de gaudir o patir això que et siguin pare

Les biblioteques estan plenes de cartes de fills que escriuen als pares; fins i tot la biblioteca clàssica més elemental, la més senzilla, té un llibre gruixut, plantat en algun prestatge, ple de missatges d'un xaval (perdonin el col·loquialisme) al seu progenitor: es titula la Bíblia. Després hi ha l'exemple fàcil de Kafka, tan literal, ell, que directament escrivia una carta al seu pare i la titulava tal qual; però si continuen estirant el fil, també hi són Auster, Kureishi, fins i tot ara mateix, aquí, gairebé en temps real, Knausgård. I més: hi ha tota una generació de narradores argentines nascudes els 70 que s'estan adreçant als seus pares més absents que presents: Paula Porroni, Marta Dillon...

Què tenen d'especial, els llibres de Peixoto i Halfon? Que presenten els extrems. Que el primer dibuixa un pare tan present que, en el moment de morir, deixa un home –el seu fill– involuntàriament orfe agraint-li tot el que li va ensenyar i plorant per tot el que encara podia haver-li ensenyat. El segon, en canvi, és el retrat d'un fill amb un pare tan absent que decideix extirpar-lo de soca-rel, gairebé en un acte d'autodefensa per al qual busca la complicitat de tots els escriptors que l'han precedit i que, havent mantingut relacions conflictives amb els seus pares, han acabat suïcidant-se.

És una carta d'amor que ve a dir "no sé què serà de mi ara que no hi ets"

El primer, el de Peixoto, és una carta d'amor que ve a dir "no sé què serà de mi ara que no hi ets". El segon, el de Halfon, és un missatge claríssim: "et mato a tu per no matar-me jo". La veu de Peixoto a Te me moriste és una veu solitària, perquè així és com es queda l'escriptor –sol– una vegada se n'ha anat el pare còmplice; la de Halfon a Saturno és en canvi una veu que necessita envoltar-se de còmplices precisament perquè el pare mai no ho ha estat.

S'han de llegir alhora –la brevetat de les dues històries hi ajuda– per fer-se una idea completa d'aquesta cosa que tots donem per feta, que ens ve donada des del moment en què naixem, que és la de ser fill, i que precisament per això una persona mai, mai, no acaba de pair del tot.

Nota: la traducció del llibret de Peixoto que va fer Antoni Xumet Rosselló per a El Gall Editor el 2006 actualment està exhaurida. La mateixa editorial Minúscula la recuperarà properament. El de Halfon, en català, encara no el tenim.

ISABEL SUCUNZA-ROBERTO LAZARO-01
Llibres

'El parc' de Sergei Dovlatov

Isabel Sucunza
Anna Carreras
Opinió

El sexe, al cervell

Anna Carreras