Tot i que Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni i Pagliacci de Ruggero Leoncavallo són dues òperes independents, és força freqüent que es representin juntes, sobretot perquè totes dues són breus (una hora i escaig) i alhora es tracta de dos exemples paradigmàtics del corrent anomenat Verisme. El que no és gens habitual és que s'entrellacin mitjançant una dramatúrgia, tal com passa en la producció que podem veure aquests dies al Liceu, signada pel venecià Damiano Michieletto i que té l'encert de salpebrar cada una de les òperes amb polsims argumentals de l'altra. Així, per exemple, veiem, en la primera, com Nedda penja cartells per la població siciliana on coneix a Silvio, el seu amant, un treballador del panificio regentat per Mamma Lucia amb qui enceta un flirteig que qualla durant l'intermezzo. En la segona, assistim a la confessió que Santuzza fa a un capellà lluint una panxa d'embarassada. Més enllà d'alguna incongruència puntual, la proposta dramatúrgica del venecià funciona bé i fa una lectura actual de les dues òperes, tot posant de relleu, gràcies a uns focus intensos en l'últim compàs de la nit, que els crims masclistes que hem vist en escena ens interpel·len a tots i cadascun de nosaltres. Perquè, efectivament, la realitat de finals del segle XIX segueix essent, per desgràcia, el nostre pa de cada dia. 

Cavalleria Rusticana Pagliacci ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Evidentment, qui busqui una producció clàssica i respectuosa amb els llibrets originals, quedarà decebut amb aquest muntatge, que actualitza els textos i no deixa indiferent a ningú. Perquè més enllà d'aquest lligam entre els dos títols, la Cavalleria rusticana que se'ns presenta s'oblida de l'església i la plaça del poble i ubica l'acció a un carrer qualsevol, davant d'un forn de pa (i no un celler) per on passarà una processó de Pasqua. A Pagliacci, tampoc no hi tenim la plaça i l'acció, que posa (amb encert i gràcia) un especial èmfasi en la por de Canio just abans de sortir a escena, s'ubica en una mena de centre parroquial del poble. Més enllà d'això, la nova lectura funciona bé. Aquesta és la gràcia dels clàssics.  

Cavalleria Rusticana Pagliacci ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Des d'un punt de vista musical, si bé la lectura de Henrik Nánási des de la batuta va ser complidora i el cor va fer el que bonament va poder (aquests títols els haurien de tenir apamats i cantar a la perfecció!) és cert que el gran triomfador de la nit va ser Roberto Alagna. Admeto que no és sant de la meva devoció, perquè tinc la sensació que, malgrat disposar d'un timbre bonic, un cant estentori i una gran capacitat actoral, percebo que pràcticament no té variacions dinàmiques (sempre al forte) i ataca les notes tot sovint amb una mena de melisma que no em fa el pes. Alguns ho atribuiran a les diverses vicissituds que ha patit la seva veu, quelcom a tenir en compte. És molt possible. Simplement dic que, malgrat apreciar la seva gran presència escènica i volum de veu, no m'acaba de fer el pes. Però va convèncer i el públic del Liceu va ovacionar-lo degudament. Perquè el mèrit de cantar els dos rols protagonistes s'ho mereix. La soprano eslava Elena Pankratova va encarnar una Santuzza mancada de carnositat italiana, de pathos tot i el domini tècnic. Aleksandra Kurzak va presentar una Nedda amb un cant de tocs més aviat romàntics, tot i que va salvar les dificultats del rol amb molta solvència. El baríton Gabriele Viviani va interpretar un Alfio musicalment pla (tot i el bon instrument), si bé actoralment convincent. Com a Tonio no va millorar gaire, malgrat que en el Próleg de Pagliacci va lluir una musicalitat encomiable. Més enllà d'algun alt i baix pel que fa a cantants (Duncan Rock fent de Silvio era llastimós!), va ser una vetllada boniquíssima en la qual vam poder gaudir d'un programa eminentment verista que va ser un èxit. Per cert, una producció especialment indicada per endinsar-se al món de l'òpera!

Cavalleria Rusticana Pagliacci ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu