El vespre del passat divendres dia 5 vam tenir l'ocasió d'assistir a l'estrena de la temporada del Gran Teatre del Liceu. El coliseu de la Rambla s'havia vestit de gala, amb catifa vermella a l'entrada i photocall inclòs. Corbates i vestits a tort i a dret. Tot plegat poques hores abans que la notícia de la defunció de Montserrat Caballé ens deixés ben consternats. El títol escollit per a la sessió inaugural va ser l'òpera I Puritani, de Vincenzo Bellini, un dels màxims exponents del belcanto (juntament amb Gaetano Donizetti i Gioachino Rossini, tots tres conformen el que acostumem a anomenar el triumvirat belcantista). La sala era plena de gom a gom i l'inici de la representació va produir-se amb uns minuts de retard. Finalment, però, la penombra va caure'ns al damunt. Va alçar-se el teló i va començar una representació que no va deixar indiferent a ningú. Amb crits espontanis inclosos.

I Puritani/Gran Teatre del Liceu/A Bofill Liceu

I Puritani, la darrera òpera del compositor sicilià, té la desgraciada virtut d'explicar una història aparentment simple de forma una mica enrevessada, segons la nostra modesta opinió. Com és habitual en les òperes del moment (i, fet i fet, també en moltes altres creacions literàries), hi ha, d'una banda, els maldecaps sorgits d'un triangle amorós entre Elvira i els seus dos pretendents, Arturo i Riccardo, enemics mutus. I alhora hi ha el context sociopolític en què s'engloba aquesta trama amorosa: els enfrontaments entre els protestants seguidors d'Oliver Cromwell i els catòlics defensors de la dinastia Stuart. L'òpera se situa, doncs, en l'època de la Guerra Civil anglesa. Ja us ho podeu imaginar: Arturo defensa els postulats reialistes, mentre que Riccardo es posiciona a favors dels puritans. I Elvira, filla del governador Gualtiero Valton i, per tant, del bàndol purità, s'ha promès amb la persona del bàndol oposat. Malgrat que inicialment la noia havia de casar-se amb Riccardo, finalment té el permís patern per fer-ho amb Arturo. Però, ai las!, Arturo ajuda la vídua de Carles I (el rei catòlic anterior a l'ascensió al poder dels puritans) a fugir de la presó, on esperava ser jutjada i condemnada, i Riccardo s'aprofita d'aquesta situació per fer creure a Elvira que el seu estimat li ha fet el salt amb una altra. Elvira embogeix, tal com sol passar en aquest tipus d'òperes, i Arturo serà condemnat a mort per haver ajudat la presonera. I a partir d'aquí tot va pel pedregar. Elvira queda trastornada per a la resta de la funció, amb dues escenes de bogeria precioses, i Arturo acabarà morint davant la seva estimada, que sembla que es refà momentàniament en veure el seu estimat. Tragèdia assegurada. 

I Puritani/Gran Teatre del Liceu/A Bofill Liceu

El muntatge signat per Annilese Miskimmon (Bangor, Irlanda del Nord, 1974) proposa una lectura lleugerament diferent. Si bé manté tota la trama amorosa i també l'enfrontament polític, l'òpera comença a la ciutat de Belfast l'any 1973. Unes frases projectades ens situen al moment de màxima tensió del conflicte d'Irlanda del Nord, entre els nacionalistes catòlics i els unionistes protestants, capitanejats per l'Orde d'Orange. El muntatge comença amb una escena al local dels unionistes, on Elvira embogeix perquè estima un Arturo nacionalista. I és aquesta bogeria del segle XX la que permet realitzar un salt temporal, molt ben resolt amb el vestuari, fins a ubicar-nos a l'època de la Guerra Civil anglesa. Després d'aquest flashbacktot el desenvolupament de l'òpera se situa al segle XVII i no serà fins al darrer acte que tornarem al Belfast dels anys setanta per acabar veient que, d'alguna manera, totes dues històries són la mateixa. Miskimmon, doncs, ens dóna a entendre que aquell conflicte bèl·lic es reprodueix, malgrat el pas dels anys. La proposta és, al nostre entendre, ben interessant i no altera especialment la trama original. De fet, trobem que és una relectura molt encertada, que ressalta la idea que alguns conflictes sociopolítics poden reproduir-se una vegada i una altra. Tot i això, hi hagué un sector del públic que no va quedar satisfet amb aquest plantejament i que, amb uns crits de “buh” ben notoris, va fer saber als responsables artístics d'aquesta coproducció (Welsh National Opera, Danish National Opera i el Liceu) que no els havia convençut. Hi ha d'haver gustos per a tot. 

I Puritani/Gran Teatre del Liceu/. A. Bofill

Pel que fa a l'aspecte musicals, hem de dir que la representació no va començar amb gaire bon peu. La directora artística del Liceu va sortir just abans de l'inici per anunciar que el baríton Mariusz Kwiecień, suposem que afectat d'algun refredat sobtat, havia estat substituït per Andrei Kymach (Riccardo), un baríton que no va estar a l'alçada dels seus dos companys de protagonisme. Javier Camarena (Arturo) va brodar el personatge lluint un cant segur, potent, molt ben frasejat, amb un domini de les mitges veus indiscutible i amb un timbre molt agradable d'escoltar. Pretty Yende (Elvira) va fer una demostració de belcanto, que va anar in crescendoen tensió dramàtica, farcida de virtuosisme, agilitat en els aguts i un domini tècnic innegable. Sens dubte, van ser els dos triomfadors de la nit. De primera divisió. La resta del repartiment, en canvi, eren d'una altra lliga, o bé perquè són personatges que no tenen moments de lluïment degut a la poca rellevància dins la trama, o bé directament perquè el seu cant no va estar a l'alçada, com és el cas de Giorgio (mancat de volum) o el cas de Riccardo, de jutjat de guàrdia (sense anar més lluny, un “Suoni la tromba” de passa que t'he vist, sense heroïsme). El cor va fer un treball molt digne. L'orquestra, dirigida per Christopher Franklin, va saber jugar molt bé les diverses dinàmiques de l'òpera, alternant moments introspectius amb d'altres de més vistosos i engrescats, tot i que puntualment tapava algun cantant. 

I Puritani/Gran Teatre del Liceu/ A. Bofill

L'escenografia i el vestuari de Leslie Travers explicaven molt bé la proposta dramatúrgica de la directora nord-irlandesa. Passàvem de la sala parroquial de l'Orde d'Orange, amb els corresponents uniformes i pantalons de pota d'elefant, a l'estètica puritana del segle XVII, en un ambient fosc i més aviat opressiu. Ho vam trobar senzill però efectiu per explicar una història que, tot i ser tan repetida dins la història de la literatura i, per tant, podria caure en el màxim ensopiment, en aquesta ocasió va esdevenir més universal amb aquesta proposta dramatúrgica innovadora.