Què vol dir que totes les persones que han passat per una mateixa situació contranatural i fastigosa es trobin anys més tard patint els mateixos drames? Doncs que ha quedat tocada una part fonamental del seu ésser, que és força semblant en tots.

És el cas de la gent que ha patit abusos sexuals durant la infantesa. Callen quan són nens i es fan grans entre actituds destructives i reaccions emocionals primitives. Arriba un moment que sospiten què va passar —que mig recorden escenes estranyes i dubten si no les somnien. Després lliguen caps, passen anys de desconcert i de soledat, i al final, quan són adults, amb coratge silenciós i molts metges del terrat, alguns se’n surten.

Viuen amb culpa, vergonya, ràbia, desconfiança, i problemes sexuals i alimentaris.  I aguanten, amb més o menys distància i profunda decepció, comentaris com: ‘No hi donis tanta importància’, ‘I no vas explicar-ho abans?’, ‘Però va posar-te-la o només et va tocar?’  

Tot això pot veure’s a l’exposició Material sensible de la Galeria Projekteria, on sis persones han explicat aquest viacrucis vital amb fotografies. Algunes d’elles hi han juxtaposat fotografies d’infantesa i fotografies actuals, com per dir-se: aquell nen i jo som la mateixa persona. Tot allò no puc fer-ho desparèixer, no puc fer marxa enrere i protegir-te, però puc dir-te que tranquil, que no és culpa teva i que sortiràs d’aquí.

A la Galeria Projekteria sis persones han explicat el seu viacrucis d'abusos sexuals amb fotografies

“L’abús sexual és un abús de poder i donar càmeres a aquestes persones suposava tornar-los el poder a elles”, comenta a la inauguració Pilar Polo, psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, una de les entitats que ha participat del projecte. Es tracta d’una fundació que atén 1200 casos d'abusos cada any en unes condicions heroiques. I que parteix de la base que, a més projecció mediàtica dels abusos sexuals, més suport cap a qui pateix en silenci i més prevenció pels nens.

Pregunto a Pilar Polo si parlar tant del tema no pot ser contraproduent per a les víctimes, si això no és fixar la seva identitat en aspectes de la seva biografia que els debiliten. I em diu que depèn. Hi ha qui al final del procés necessita convertir-ho en la causa de la seva vida per acceptar-ho a fons, funcionar i sentir que ajuda i protegeix tercers. I hi ha qui necessita girar full i no parlar-ne gaire.

Tots ells són més que nens abusats. Però també són nens abusats i amagar-ho és culpabilitzar-los i afavorir un clima d’impunitat que permet que la mateixa història es repeteixi. Perquè el dolor és personal, però el viacrucis és el mateix per a tots, com pot veure's fins al 27 de juliol a Material sensible

manhattan
Literatura Per què val la pena viure? Anna Punsoda Ricart