El teatre és filosofia posada en escena, i només has d’exigir-li que t’obligui a fer-te preguntes o, dit d’altra forma, que t’impulsi a pensar fora del confort i l’habitud.

Quan acabo de veure una obra de l’amic Josep Maria Miró, surto del teatre atrapat per un grapat de preguntes i diria que la seva poesia escènica es vertebra en un sol interrogant, directe al fetge com el retret d’una mare, una pregunta que ajuda a destrossar el fil d’artifici que hi ha massa sovint entre actors i públic: Què faries en aquesta situació? Dit d’altra forma: Quina seria la teva tria?

Així passa a Nerium Park, la història d’un any en la vida d’una parella que decideix comprar un pis en una urbanització mig luxosa i que es veu ràpidament incomodada per una presència aliena torbadora de la seva artificiosa pau (correu a la Beckett, que l’Alba Pujol i en Roger Casamajor broden la feina). Hi ha el trànsit d’una vida feliçment esperançadora amb desig adolescent al patir que es filtra a través de problemàtiques socials que generen desconfiança, com ara la bombolla immobiliària o la mendicitat; però Miró té la virtut extraordinària de saber vehicular aquests temes, que podrien acabar en un nou exemple de pornografia teatral amb moralina inclosa, cap als viaranys del pensament més alt.

Sovint, fent conya amb en Josep Maria, li dic que és un autor moralista, el nostre petit Scnhitzler; li disparo el comentari de nou i per escrit amb una admiració total, perquè en un temps en què la tria ètica s’ha fos fins esdevenir matèria de supermercat i d’autoajuda, textos com el seu Nerium Park ens recorden la dolça condemna de situacions on, en efecte, no hi ha més remei que triar i no hi ha més opció que fer-ho atenent a pautes que ens porten a la moral o ens abandonen a la crueltat, que és bàsicament la manca d’empatia per qui pateix.

És refotudament difícil escriure un teatre així, que et faci pensar en el present sense acaronar-te la consciència com si fossis imbècil, que et sacsegi sense lliçonetes i, dit sigui de pas, amb un català escrit com déu mana que la majoria de dramaturgs han negligit als seus textos, i així ens va.

La Beckett dedica unes setmanes a l’obra de l’autor i jo us recomano que us hi precipiteu, si és que us plau un teatre que no sigui distracció ni pluja fina. La Sala de dalt del coliseu teatral del Poble Nou és un espai d’una nuesa bellíssima i en Josep Maria us regalarà l’oportunitat d’atrapar-vos amb unes quantes preguntes al preu de quinze miserables eurets. Què més voleu?

PS.- Només una cosa, company. Regala’ns una mica més de pausa en la direcció, no et requi allargar l’obra de minutatge, perquè així l’espectador gaudirà més caminant amb els actors (que sovint s’entrebanquen al diàleg, per anar massa ràpid) i podrà així també respirar amb l’aire i la pausa necessària que demana el text. No te’ns treguis de sobre tan aviat, i la cosa rodarà perfecta! Quan vulguis fem una copa, ja saps on paro.  

Bernat Dédeu
Mille e tre Les brometes sobre Albert Serra Bernat Dedéu
Bernat Dédeu
Mille e tre Contra els concursos públics Bernat Dedéu