Primera setmana de Festival Grec. Uns dies de dansa sense etiquetes, de teatre que (mal) anomenem 'noves tendències' perquè no sabem com catalogar-lo i d'espectacles que recordarem durant anys. Uns dies on hem pogut veure el comiat com a solista d'un dels grans de la dansa contemporània (Akram Khan), una al·legoria sobre el capitalisme amb molts de plàtans i 'machos' (Kingdom d'Agrupación Señor Serrano) i la darrera bogeria de Nao Albet i Marcel Borràs.

Primera parada: Xenos, el desconegut. Xenos, les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. La quotidianitat trencada, l'home convertit en carn de canó. La vida a la trinxera. Pel seu solo de comiat, Akram Khan ha decidit rendir homenatge al milió de soldats indis que van ser obligats a formar part de l'exèrcit britànic durant la Gran Guerra. Una manera, alhora, de recordar i reivindicar els seus propis orígens: de Bangladesh a Londres, de la dansa kathak a la contemporània (o a la inversa).

De manera que la quotidianitat de l'Índia, la dels cants tradicionals i la dansa kathak, a poc a poc s'anirà tenyint de guerra. L'esclat de les bombes, la tremolor que no s'acaba. I Khan transformat en un únic soldat, un Prometeu Encadenat, un home arrencat de la seva vida per viure en un no-lloc, un espai inhòspit. La trinxera. La lluita, la desolació i, també, la bellesa, ens arriba a través d'una intensa i hipnòtica interpretació final de Khan i una formidable unió de colors, textures i el Rèquiem de Mozart. Tot i que l'espectacle acaba sent un xic reiteratiu, el comiat de Khan com a solista no podia ser ni acabar millor. Pell de gallina. Llàstima això sí, que per alguna raó inexplicable, l'aire condicionat del Mercat de les Flors estava apagat i, com molt bé va dir un reconegut tuitaire, la Sala Maria Aurèlia Capmany va estar a punt de convertir-se en el desert del Sàhara.

XENOSAth copi JeanLouisFernandez019

I del Mercat al Lliure. Agrupación Señor Serrano són - i això és una dada gairebé objectiva -, una de les grans companyies del panorama actual. Un d'aquells noms, juntament amb el d'El Conde de Torrefiel o Atresbandes, que cal citar si parlem de talent català contemporani. Un talent que exportem i aquí amb prou feines veiem més de dos dies seguits. Per això, un nou muntatge dels Serrano és, gairebé, una cita obligada per qualsevol teatrer. Després de disseccionar de manera magistral la famosa fotografia de José Palazón i parlar-nos del desastre migratori al Mediterrani (Birdie), després de la caça de Bin Laden (A House in Asia) i després d'explicar-nos la història de la civilització amb ossets Haribo (Katastrophe), Agrupación Señor Serrano han fet un pas endavant: un muntatge més gran, amb cinc intèrprets, maquetes i música i cinema en directe. Una peça que, sembla ser, un pas més en l'evolució del seu llenguatge, cada cop més performatiu.

Els Serrano, per a mi, representen una nova (o potser una altra?) manera d'explicar-nos històries. Portem tota la vida -des de les que s'explicaven al voltant de la foguera fins al darrer capítol de Paquita Salas- escoltant històries. Ara més que mai importa el què (en aquest cas la història del capitalisme explicada a través de plàtans i King Kong) i el com (una barreja de llenguatges i molt d'humor). I, a diferència dels altres muntatges de la companyia, el què, la impactant posada en escena, acaba passant per sobre del relat. La història és divertida, està ben argumentada i explicada, però no va gaire més enllà. O no tant com esperàvem els més acòlits.

Kingdom assajos ©Vicenç Viaplana (2)

Acabem al Teatre Nacional. En un espectacle que gira al voltant del valor de l'original i la còpia en el món de l'art i del teatre i barreja diferents llenguatges, gèneres (fins i tot hi ha un western musical!) i, fins i tot, idiomes: Falsestuff, la muerte de las musas. Abans d'entrar-hi, un apunt: Deixeu de buscar sentit a tot i deixeu-vos endur. Gaudiu i passeu-vos, com a mínim, la meitat de bé que s'ho passen ells a l'escenari.

Falsestuff és un gran i ambiciós divertimento amb una interminable llista de ginys: d’Orson Welles a Reservoir Dogs passant per Jan Fabre, entre d’altres. Potser està una mica massa allargat i explicat a l'inici, però ho compensa amb escenes brillants com el col·loqui postfunció enmig del muntatge (un homenatge al magnífic F.R.A.U d'Albert Arribas) o quan expliquen com és i qui mana en el teatre europeu contemporani. Sense tenir en compte la brillant actuació del clown Jango Edwards, per esmentar només dos exemples. El que està clar és que tot i la seva joventut, Albet i Borràs ens han demostrat, una vegada i una altra, que tenen instint, tenen talent i saben el que es fan. Són perfectes en la seva imperfecció. Llarga vida, si us plau.

Grec18 imatge gràfica
Grec 2018 Els imprescindibles del Grec 2018 Carlos Gil-Vernet
PASIONARIA 1©LaVeronal
Grec 2018 El Grec o la dansa sense etiquetes Aída Pallarès