Surto del Liceu amb un regust agredolç. I em sembla que no sóc l'únic. Moltes persones al meu voltant han marxat de la sala tan bon punt s'ha fet el fosc final, abans que s'alcés el teló. D'altres s'han quedat per aplaudir, es clar; jo mateix també ho he fet. Alhora, un grup prou sorollós ha mostrat amb crits el seu descontentament amb la producció. I dins del metro, de tornada a casa, procurava de posar paraules als meus pensaments per endreçar una opinió que, d'entrada, tenia una mica desarticulada. Com la producció que s'ha estrenat al Liceu. 

Les pêcheurs de perles (Els pescadors de perles). Gran Teatre del Liceu ©Antoni Bofill

Perquè, posats a dir-ho tot, Les pêcheurs de perles és una òpera de Georges Bizet (1838-1875) argumentalment força simple, naïf i fins i tot un xic inconnexa. Estrenada quan ell tenia 25 anys, un cop retornat a França després d'una estada a Itàlia, l'espectador assisteix a una història que li sembla tenir ben apamada: dos amics que desitgen la mateixa noia es prometen que no li faran cas, que deixaran que la noia -que ha fet vots de castedat- faci la seva i ells preservaran la seva amistat per sobre de qualsevol desig. Naturalment, això no funcionarà: un d'ells trenca el pacte, se'n va amb la noia, l'altre se n'assabenta, pateix una gelosia extrema i vol matar-los. Però, alerta, que un gir de guió posterior farà que els acabi perdonant i salvant de la foguera a què havien estat condemnats. Per cert, ara que ho explico així, sembla que la trama permetria una lectura en clau homosexual, si no fos perquè l'argument està traçat amb pinzellades grosses i els matisos no hi tenen cabuda. La història en sí no és res de l'altre dijous, però té l'al·licient que, com començava a estar de moda a mitjans del segle XIX, està salpebrada de tocs exòtics, en aquest cas perquè s'ubica a Ceilan. Tot i que la música no té la riquesa tímbrica d'una Madama Butterfly o una Turandot, molt més treballades en clau de dramatúrgia musical. També és cert que el jove Bizet va compondre l'òpera que ens ocupa en menys de mig any...

Les pêcheurs de perles (Els pescadors de perles). Gran Teatre del Liceu ©Antoni Bofill

Sigui com vulgui, la directora d'escena Lotte de Beer va voler salvar els entrebancs d'una peça que, d'entrada, té una història que coixeja ressituant-la en la modernitat més actual però sense alterar-ne el llibret. Així, doncs, els espectadors del Liceu assistim a un reality showtitulat “Pescadors de perles. El repte” que ens presenta la història de dos nois i una noia que lluiten per aconseguir un premi (que no queda clar quin seria) mentre els espectadors veiem com es graven les diferents seqüències d'aquest programa i, de fons, els possibles espectadors, des d'uns pisos petits com si fossin eixams soviètics, miren els televisors per comentar la jugada (alguns, fins i tot, abillats amb samarretes de futbol i bufandes; potser tips del realityi amb més preferència per la lleugeresa esportiva?). La història es desplega davant nostre amb algunes incongruències salvables pel pacte tàcit que l'espectador assumeix en començar l'òpera. Tinc, però, la sensació que en diversos moments l'acció de l'escenari té un punt de gratuïta que resulta carregosa. I em sap greu, perquè la idea de partida de la producció semblava ben interessant. Però deu costar molt poder fer bé una proposta moderna sense caure en contrasentits interns. Sense anar més lluny, de moment no he entès per què al final del segon acte apareixen unes ballarines, que fan uns passos ben bonics però no queden justificats de cap manera (i per què vestien d'aquella manera?). Ja que hi som posats, sobre la plasticitat de la producció també se'n podria treure força suc: si bé d'una banda resulta vistosa, de l'altra hi ha moments en què em sembla absolutament gratuïta. La sensació general que en tinc en acabar la representació és que hi ha solucions interessants i d'altres de discutibles. Però, per sobre de tot, m'ha sabut greu que allò que més m'ha interessat, per la frescor, per la sorpresa, pel punt enjogassat, ha estat el vídeo que s'ha projectat durant la transició del segon al tercer acte, en què pretesament es preguntava a ciutadans qualssevol què opinaven sobre el programa en qüestió. Ha estat el moment en què la producció m'ha despertat més interès i m'he sentit més interpel·lat. La resta, què voleu que us digui... 

Les pêcheurs de perles (Els pescadors de perles). Gran Teatre del Liceu ©Antoni Bofill

En resum, i si em permeteu l'estirabot, sort de la soprano! Perquè, efectivament, Ekaterina Bakanova ha mostrat, en el paper de Léïla, una bona actuació i una veu dúctil, ben equilibrada i amb una gran bellesa tímbrica. La lleugeresa i joventut del seu instrument li han permès d'encarnar amb gran versemblança el seu paper. John Osborn, en el paper de Nadir, i Michael Adams, com a Zurga, han estat complidors i ens han fet gaudir de les àries i duos per tots coneguts interpretats amb correcció. El desastre, però, ha vingut de la mà del cor, que al meu entendre ha estat excessivament desigual durant la producció: hi ha hagut diversos moments en què anava fora de tempo, d'altres amb veus velades (potser perquè l'escenografia no hi ajuda) i amb manca de la presència escènica que hauria requerit. M'ha sabut greu. En canvi, l'orquestra, ben embastada, ha lluit flexibilitat i energia sota la batuta d'Yves Abel, en una lectura sense grans matisos i amb alguns xim-pum excessius. 

Com deia, la sensació general en alçar-se de la butaca era més aviat agredolça. I això sap greu. I més encara si tenim en compte que aquest títol no pujava a l'escenari del Liceu des de l'any 1964. Però bé, la vida a vegades té aquestes coses...  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat