Resultaria fàcil caure en la temptació d’esbravar-se i perdre’s en les nombroses escenes de violència que trufen Persecució per acabar etiquetant aquesta excel·lent novel·la de Toni Sala com una simple desfilada gore de personatges desvagats i sòrdids. De fet, a l’obra pràcticament no hi falta cap versió d’actes coaccionadors, de la violència de gènere a l’acarnissament d’animals, passant pel terrorisme islamista, així com nombroses escenes on la brutalitat s’inscriu al discurs racial o al simple escarni de l’altre. Però, com ja passava a Els Nois, la prosa clínica d’en Sala difumina qualsevol gratuïtat en allò que explica i, fins i tot en escenes on la rudesa brolla irracionalment dels personatges, el fet es descriu alla Coetzee per dur-nos a una reflexió de molta més alçària en què la violència sempre acaba denotant quelcom més. Així, per exemple quan l’Albert Jordi, el protagonista de la cosa, i els seus antics companys de presó s’aturen al cantó d’una autopista i comencen a esbombar una exposició de ceràmica amb un bat de beisbol, i la violència emergeix esdevinguda carn i fal·lus: “Jo sentia el cor accelerar-se, havia de bombar més fort perquè el cos se m’havia allargat, ara tenia un braç de cavall, el cor havia d’omplir-lo de sang, inflar-lo a pressió, vaig començar a girar sobre mi mateix i el bat va anar-se aixecant i va caure com un mall a sobre una pila de testos.” 

La temptació s’esvaeix de seguida també per la trama del llibre, d’un ganxo intel·ligent i televisiu (en el millor sentit del mot): el protagonista d’aquest fet que ara citava és l’Albert Jordi, el noi de qui l’Èlia s’ha enamorat i amb qui ha tingut una correctíssima relació durant un any fins el moment que aquest li confessa haver passat un temps llarg a la presó per haver matat la seva anterior parella. Aquí Sala ens dispara a l’enigma veritable d’aquest notabilíssim llibre, que es basa en la vetusta pregunta teològica sobre el coneixement del mal (a saber, com podem conèixer la malura si no l’experimentem o pequem?), però que ara es revesteix d’una qüestió encara més interessant: podem estimar algú que ha matat un ésser humà i, encara més, un congènere? La pregunta, en efecte, té infinites derivades, i totes elles ocupen un lloc important en la història del pensament, de Grècia fins a la post-modernitat: pot l’amor ser la redempció d’un error primigeni? Fins a quin punt una dona pot representar un gènere global? Abans parlava de Coetzee, i no ho faig per casualitat, car Sala té la idèntica i calcada traça de fer emergir totes aquestes preguntes sense magrejar-nos innecessàriament ni fer-se el pedant amb lector, d’una forma envejable i natural. En un temps de novel·les d’un moralisme insofrible, cal agrair-li a l’autor que ens permeti ser lectors. 

Aquesta és, doncs, la persecució fonamental de l’Èlia, que no resulta només en la recerca cinematogràfica de l’Albert Jordi quan fuig després de la confessió, sinó la pròpia obsessió del per què hom ha pogut estimar el mal i ho investiga en la recerca dels seus orígens. En un present de discursos banals i de papanatisme notori, de víctimes i de botxins, de bàndols irreconciliables, rellegir els monòlegs de la protagonista resulta una alenada d’aire fresc. De fet, encuriosida pel mal, l’Èlia fins i tot se sorprèn comunicant-se solidàriament amb el cadàver de la seva predecessora: “Potser eres dolenta i recargolada, tan dedicada a fer-li la vida impossible que vas estimar-te més deixar-te matar que parar de turmentar-lo i martiritzar-lo, una enemiga tan forta que va acabar fent-se matar per martiritzar-lo. Et va matar en defensa pròpia i també per castigar-se. Va ser un crim carregat de bones intencions.” L’emergència especulativa de l’Èlia contrasta amb la Teresa, antiga hostessa d’aviació i pilot a temps parcial que fa de recepcionista (i de col·leccionista d’homes) en un hotel de Riudellots on el protagonista s’amaga després del desaire. La Teresa protagonitza potser el capítol de novel·la més ben escrit que hagi pogut llegir darrerament, quan s’enlaira amb l’Albert Jordi en un viatge delirant en avioneta que és com coit que acaba en una mort petita. 

Comprendre el mal vol dir justificar-lo? Com tota gran pregunta moral, assajar una resposta sempre és de llepafils. És evident que la comprensió no implica una aquiescència total d’un fenomen i en aquest sentit diria que en Toni, més que respondre a la sempiterna pregunta, vol acostar-se més aviat al sentit amb què Nabokov ens obliga a viure incòmodes quan ens solidaritzem amb la conducta de Humbert. Car si entenem el mal, més que justificar-lo, vol dir que ens desvetlla una estranya forma d’empatia, la qual cosa entra a formar part d’un univers emocional molt més complex d’ordir (i més avui en dia, en què l’empatia resulta una imposició moral i xantatgista que només reclamen els dissortats i els cursis). Hi ha l’empatia del mal, evidentment, i el seu revers, el procés de culpa, que Sala explota des d’un laïcisme polític envejable, sense cap mena de moral de tres al quarto i amb frases que et deixen estabornit: “Per què vaig matar-la? Perquè volia ser per una vegada completament jo, per enfrontar-me amb la solitud.” Aquí hi ha la solitud de l’assassí, la solitud de la víctima morta, però també la profunda solitud de qui malda per comprendre. També és la solitud d’un escriptor, en Toni Sala, que ha decidir deixar-se de mandangues, tancar-se a l’escriptori, lluny del show businessde la literatura, i regalar-nos llibres fantàstics com aquest. 

Per molts anys sia, afegeixo. 

PS.- Ara rellegeixo l’article i veig que no m’he explicat gaire bé. Em sap greu per l’autor, tot i que, bé, alguna cosa s’hi deu entendre. Fa temps que no em concentro gaire i es nota en la prosa. Disculpeu-me

Jordi Lara ACN
Llibres

Ofrenar-se

Bernat Dedéu