Si et descriuen La panerola com "una història kafkiana amb la ironia de Swift sobre el Brèxit" l’atractiu serà morbós i formidable i farà que lector obri uns ulls com unes taronges. És lògic, i és que Ian McEwan (1948) ho presenta tot sobre una vaixella d’or perquè el llibre sigui com més polèmic, millor. Cau, però, en un parany com a conseqüència de la pretesa de la publicació: una voluntat identificativa amb prohoms de la literatura irònica i simbòlica que tot plegat li han quedat grans.

Ja des del mateix títol veiem que McEwan prescindirà de la delicadesa kafkiana, qui no diu especifica en quin animal converteix Gregor Samsa, i capgirarà l’ordre dels factors, que sempre hem dit que no n’altera el producte. Heus ací el primer obstacle: el trabucament invers dels papers —de panerola a home— sí que té un pes que arrossegarà tot el llibre. Observem com, a La metamorfosi, Gregor es lleva un dia com a insecte i ha d’encabir la complexitat psicològica humana a la simplicitat animal. McEwan ha de portar la senzillesa de la panerola a l’enrevessada ment humana. Kafka ho fa mitjançant lluites internes que atorguen un pes cabdal als conflictes intrínsecs del personatges. McEwan, en canvi, s’ho ventila d’un cop de ploma: passem de sentir-nos estranys per tenir un pegot de carn llenegadissa a la boca fent de llengua, a presidir una reunió de ministres. I vualà. 

És en aquesta primera part —una vintena de pàgines— en què l’autor es regala més i mira de teixir nexes psicològics que evoquen moments còmics, com quan pensa en com s’hagués alegrat de trobar un munt d’excrements calents en qualsevol altre moment de la seva vida. El problema, de nou, és que això termina de pressa. Un cop trepitjat el llindar de la trentena de pàgines el llibre difícilment toca retrats psicològics i moments irònics. L’autor, seqüencialment, fa esment al fet que el personatge era una panerola, però sense cap incidència narrativa. Petits tocs d’atenció, una mena de «eps!, que l’he transformat!» sense poder lligar-los amb el desenvolupament dels esdeveniments més enllà de la comparació ja recurrent entre insectes i polítics. 

La panerola, els protagonistes no seran els leavers remainers sinó que el focus se centra sobre la teoria reversalista i el partit que la defensaobcecat a canviar el flux dels diners en sentit invers. D’aquesta manera, treballaràs i pagaràs al patró al mateix temps que se’t pagarà per consumir, i els rics hauran de consumir més i més si volen aspirar a treballs que tinguin el seu sou. Una teoria que no deixa de ser curiosa i divertida i que, fet i fet, és el més interessant del llibre. L’autor juga amb aquesta idea de nova economia amb traces de Swift i d’ironia, però en la majoria de casos no és gaire efectiu perquè queden com a comentaris al marge d’una història que es fa com més va, més inversemblant. Swift, a Una proposició modesta capgira la societat fins a proposar encebar els nadons dels pobres i que siguin aliments dels rics «En un any un nadó saludable, jove i ben atès pot arribar a ser un aliment deliciós, nutritiu, saludable, bé sigui estofat, rostit o bullit". Ell, no cal dir-ho, no pensava així, però fa servir la sàtira i l’absurditat per denunciar com els rics exploten i deshumanitzen els pobres. 

Fet i fet, la idea no deixa de ser bona però mal executada. El mateix autor confirma que la va escriure de forma apressada com a eina de denúncia, però això no treu la manca d’aprofundiment en els personatges. Penso ara en com McEwan soluciona els problemes més complexos de Kafka, com ara la falta de comprensió que pateix Gregor per part de la seva família quan el narrador diu: «com que a ell no podien entendre’l, ningú no va imaginar-se, ni tan sols la germana, que ell era capaç d’entendre els altres». McEwan ho resol convertint tot el gabinet de govern —excepte un ministre— en paneroles, ràpid i senzill, però poc treballat. Potser la narració funciona bé com a conte breu, però l’experiència ha demostrat que quan t’emmiralles en els clàssics, i a sobre ho fas en el terreny de la sàtira, o bé ho fas de manera excelsa o entres en un terreny fangós sobre el qual difícilment pot surar una panerola.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat