Marvel és història de la cultura per molts motius, però un de fonamental és que està elaborant un dels universos audiovisuals en expansió més apassionants mai vistos en una pantalla. Fa gairebé una dècada, Iron Man obria una història que s’ha desenvolupat amb les aventures individuals dels seus personatges més icònics per desembocar a les pel·lícules de Los Vengadores, concebudes com a catarsis narratives que permeten introduir al relat nous rols i matisos. Aquest polièdric imaginari, més enllà de la precisa descripció de cada superheroi, no està exempt d’unes incisives lectures polítiques: totes aquestes ficcions parlen del món posterior a l’11 de setembre de 2001, de la confrontació entre necessitat i legitimitat, de la por sistèmica al diferent, de la relativització de l’heroisme i de les conseqüències de la globalització. També parlen de l’espectador, de la consciència dels seus límits, i de la importància de recordar qui érem per saber qui som.

Mentre Marvel forjava aquest relat episòdic al cinema (la millor adaptació possible, per cert, de la idiosincràsia estructural de les vinyetes), va prendre dues decisions clau en termes televisius: una, produir Agents of SHIELD, sèrie que s’erigeix en contrapunt permanent de les trames fílmiques i que aviat estrenarà la seva cinquena temporada; l’altra, firmar un acord amb Netflix per adaptar quatre personatges particularment singulars de la seva galeria de creacions, Daredevil, Jessica Jones, Luke Cage i Iron Fist. Però no s’ha tractat d’una mera explotació, sinó que Netflix ha apostat per traduir televisivament el concepte expansiu de les pel·lícules. És a dir, que cada aventura individual ha disposat del seu estil propi i dels seus conflictes personalitzats, però sempre dirigint-se cap al moment que tots els personatges conviurien en una mateixa sèrie. I aquesta, The Defenders, s’estrena finalment demà divendres.

Malgrat que tots quatre tenen superpoders, s’han mostrat en pantalla amb un notable hiperrealisme; més que personatges, són persones excepcionals amb vides molt properes

Les sèries protagonitzades per Daredevil, Jessica Jones, Luke Cage i Iron Fist tenen dos nexes en comú que les fan molt interessants. Per una banda, malgrat que tots quatre personatges tenen superpoders, s’han mostrat en pantalla amb un notable hiperrealisme; no es tracta tant de reproduir amb fidelitat els còmics, que també, com de fer-los creïbles en un context narratiu que defuig els grans artificis. Més que personatges, són persones excepcionals amb vides molt properes. Tenen vides sexuals i sentimentals molt agitades, no sempre arriben a final de mes i a la primera de canvi sembren el dolor aliè. Per altra banda, les quatre sèries tenen un mateix i decisiu escenari, Nova York, una ciutat viva i gairebé epidèrmica en què cada personatge vindria a representar la identitat del seu respectiu barri. Per tant, les sèries de Netflix i Marvel acaben essent una meravellosa representació de la proximitat, de la constatació que el veritable superheroi és aquell que contribueix a la preservació de la vida en comunitat. És per tot això que The Defenders parteix de la idea d’una amenaça al conjunt de la ciutat (encarnada en Sigourney Weaver, esplèndid fitxatge) que requereix de la suma d’individualitats per aturar-la. Els barris i els seus veïns, amb tota la seva diversitat cultural, social i racial, units contra un enemic comú que pretén robar-los l’ànima.

Tot plegat en una sèrie que trencarà un dels mals vicis de Netflix: la dilatació dels seus productes. The Defenders disposarà de vuit capítols d’una hora, en una decisió que potser evitarà la sensació que s’explica més del que realment li convindria a la història. Si encara no heu donat una oportunitat als superherois de Netflix, ara és el millor moment per fer-ho. Amb l’excepció de Iron Fist (que tampoc és tan dolenta com l’han volgut vendre), cadascuna d’elles mereix figurar entre el millor del seu any sense manies.