En el que es refereix al thriller, el cinema i la televisió s’emmirallen molt en els anys 70 i no és gens estrany: durant aquella dècada, la ficció audiovisual va adoptar un llenguatge molt depurat i despullat d’artificis que casa perfectament amb l’afany modern per dotar la intriga d’un realisme fins i tot epidèrmic. El suspens, per tant, emanava més de la simbologia del gest que no del valor discursiu de la paraula. Es generava més tensió pel que es suggeria que no pel que es mostrava.

Per aquest motiu, sèries com Mindhunter semblen filles d’aquell estil que conreaven cineastes com Pollack, Pakula o Friedkin, capaços de confiar per damunt de tot en la força de l’enquadrament i en les subtileses de la posada en escena. És l’esperit que havia darrere dels implacables seguiments de Gene Hackman a Fernando Rey a French Connection o de la malsana atmosfera dels espais quotidians de Los tres días del condor. Manhunt: The Unabomber, produïda per Discovery Channel i recentment estrenada a Netflix, pertany a aquesta categoria de thrillers que apel·len a un motllo tan antic com profundament vigent.

La sèrie sembla filla d'aquell estil que conreaven cineastes com Pollack, Pakula o Friedkin, capaços de confiar per damunt de tot en la força de l’enquadrament i en les subtileses de la posada en escena

Dirigida per Greg Yaitanes, l’home que també ens va portar les molt reivindicables Banshee i Quarry, la sèrie és la reconstrucció gairebé quirúrgica de la investigació que va portar a la identificació del terrorista conegut com a Unabomber, que entre els anys 70 i 90 va enviar paquets bomba a diverses universitats i companyies aèries nord-americanes. És un relat molt nítid, tens però gens efectista, que parla més de mètodes policials que no de l’èpica implícita en el seu ús. Com en els thrillers que homenatja, la sèrie no està tan interessada en el què com en el com. Del que es tracta és d’esprémer les possibilitats expressives dels interiors, de les dades i la dimensió moral dels fets en lloc de jugar als girs narratius o als subratllats dramàtic.

La sèrie es basa en l’agent que va aconseguir dibuixar el perfil més precís del terrorista després d’analitzar el manifest que ell mateix havia enviat a la premsa. Aplicant la lingüística, va concloure que no es tractava d’un criminal a l’ús, sinó d’un home format, fins i tot brillant, que demostrava uns coneixements molt superiors a la mitjana. La recerca i captura d’Unabomber es converteix, d’aquesta manera, en la presa de consciència que l’horror no sempre resideix a les ments irracionals.

Com els thrillers que homenatja, s'espremen les possibilitats expressives dels interiors, de les dades i la dimensió moral dels fets en lloc de jugar als girs narratius o als subratllats dramàtics

Manhunt: Unabomber no es limita a ser la recreació del fet real en si mateix. Explora la cronologia dels esdeveniments i permet fer una radiografia més o menys precisa del seu context polític, però és una sèrie que basa tot el seu calat psicològic en el dibuix els personatges. Un dels seus miracles és aconseguir la millor interpretació de la carrera de Sam Worthington, actor tirant a mediocre que ni tan sols als seus èxits més populars (amb Avatar al capdavant) ha sabut donar un mínim de credibilitat al seu paper.

Però en tot cas l’amo i senyor de la funció és Paul Bettany, extraordinari en la pell d’Unabomber i veritable raó de ser dels vuit episodis de la sèrie: cada cop que apareix, la narració transpira una incomoditat realment tangible, i aconsegueix contagiar la sensació que mai no acabarem entendre la ment humana. En aquest món hi ha monstres que són infinitament més intel·ligents que nosaltres. Sempre n’hi ha hagut, i sempre n’hi haurà.