Com ha fet el cinema en les seves successives etapes històriques, les sèries de televisió s’han convertit en una eina indispensable per a la visibilització de realitats socials i familiars que, massa sovint, queden fora del debat públic. Netflix ja ho havia aconseguit amb Por trece razones, segurament el principal motiu pel que qual s’ha parlat de l’adolescència al llarg d’aquest any, i ho està tornant a fer amb Atypical, que tracta l’autisme amb una insòlita naturalitat. En aquesta sèrie, formada per vuit episodis de 30 minuts, entrem a casa dels Gardner, una família de classe mitjana. El fill gran, Sam, és autista, i els seus progressos han facilitat la seva integració a la vida acadèmica i professional. Quan fa 18 anys, Sam fa un anunci solemne a la seva família: vol trobar parella. Creu que ha arribat el moment de tenir més autonomia, i conèixer algú li sembla una part indispensable del trajecte. La notícia genera un impacte ben diferent a la resta de membres de la família, que d’alguna manera hi veu reflectida la seva actitud davant el trastorn.

No estem davant un endolciment de la convivència amb el trastorn

El millor de Atypical és el seu prodigiós equilibri entra drama i comèdia. Contra tot pronòstic, no estem davant un endolciment de la convivència amb el trastorn, perquè la sèrie no s’estalvia cap dels temes inherents al que representa. És més, fins i tot diria que, a diferència d’altres sèries modernes, li falta temps per acabar d’endinsar-se en alguns temes que tracta o vol tractar sense embuts. En aquest sentit, un dels aspectes més brillants és que transmet una sensació permanent de fragilitat: el trànsit de Sam cap a la vida adulta no deixa de ser com el de tothom, com el nostre, i la consciència del seu trastorn ens torna absolutament vulnerables als girs emocionals de la història. Però, com dèiem, és en essència una comèdia. D’una sensibilitat extraordinària, però una comèdia. I en temps d’irreverència, no deixa de ser una bona notícia trobar una sèrie que transcendeix el traç gruixut per explorar el que hi ha d’humorístic i absurd en la vida quotidiana. La majoria de gags emanen de la pròpia visió del món de Sam, que acostuma a interpretar paraules i esdeveniments de forma excessivament literal, però també de la mateixa configuració del seu entorn, ple de persones que dediquen la seva vida a entendre l’altre però no a un mateix.

Atypical no seria l’excel·lent sèrie que és sense la gran feina del seu repartiment. Jennifer Jason Leigh, també productora, té al seu càrrec un magnífic personatge, el de la mare sobreprotectora, només laminat per la falta d’expressivitat del seu rostre. Al seu costat, Michael Rapaport li acaba robant la funció interpretant el pare, un personatge que podria haver caigut en molts llocs comuns però que la sèrie aconsegueix convertir en la perfecta síntesi de la història. I finalment, destacar dos grans descobriments: per un costat, com no podia ser d’una altra manera, el de Keir Gilchrist, que en la pell de Sam arriba a fer-te dubtar d’on acaba l’actor i on comença el personatge; per l’altre, el de Brigette Lundy-Paine, que interpreta la seva germana amb una diversitat de registres realment astoradora. Pel que fa a l'argument, és d’aquelles sèries que poden tirar enrere per la por a que es tracti d’una burxada emocional en tota regla, però fent honor al títol, aquesta no és una proposta gens típica. Veure-la contribueix decisivament a que entenguem millor el món en el qual vivim.