Ryan Murphy proposa a American Horror Story una antologia (és a dir, que cada temporada és independent de l’anterior) basada en una idea fonamental: cada trama correspon a una por molt arrelada en l’imaginari col·lectiu i, per tant, cada entrega li permet explorar diverses variacions del gènere. Va de les cases encantades als circs, dels sanatoris als hotels sinistres, dels espectres als pallassos. No totes són igual de brillants, perquè a vegades es deixa endur per arbitrarietats i alguns girs són previsibles des del primer episodi, però sempre aconsegueix que l’espectador s’emmiralli en algun trauma, en alguna fòbia. I per damunt de tot, el que Murphy està aconseguint és una radiografia per entregues del seu país i els seus temors, perquè rere cada relat hi ha una Amèrica que recela del diferent i alberga terrors impronunciables. Si arribar a una setena temporada ja té mèrit, encara ho és fer-ho amb bona forma artística. Com que a aquestes alçades el seu segell no el qüestiona ningú, Murphy ha decidit centrar la setena temporada de American Horror Story en Donald Trump. Sense subterfugis, ni dreceres, parla de la por més actual, immediata i viva que tenen els nord-americans. I el resultat és un devastador al·legat contra l’actual inquilí de la Casa Blanca que, a més, juga hàbilment amb les formes narratives del cinema de terror modern.

El que Murphy està aconseguint és una radiografia per entregues del seu país i els seus temors, perquè rere cada relat hi ha una Amèrica que recela del diferent i alberga terrors impronunciables

Els cinc primers minuts de l’episodi pilot no podrien ser més explícits. L’acció comença la nit electoral, quan Trump guanya la Presidència. Davant el televisor, una sèrie de personatges que vindrien a ser un compendi dels contrastos socials i ideològics d’aquell país tenen reaccions molt diferents. Des de qui ho celebra amb una esbiaixada eufòria fins a qui ho converteix en el detonant de les seves pors més insostenibles. A partir d’aquí, cada seqüència i cada diàleg són un malèvol diagnòstic de l’Amèrica de Trump, que Murphy visibilitza com un malson en què les llibertats individuals es veuen seriosament amenaçades i on la sensació de caos inseguretat et torna vulnerable fins i tot dins de casa teva. Com a la saga The Purge, també hi ha una exploració del que hi ha d’esgarrifós en la màscara, en la idea que una persona sense identitat pugui dinamitar la teva privacitat. I Murphy, sempre amatent a la realitat, ho fa a través de la imatge del pallasso, que tant apel·la als que no fa tant van atemorir comunitats nord-americanes com al pànic ancestral que ens provoquen. No és cap casualitat que l’estrena d’aquesta setena temporada coincideixi amb l’arribada de “It” als cinemes: ambdues obres tracten sobre la vigència dels terrors més primaris en un món que no para d’evocar-los.

Com acostuma a fer a les seves sèries, Murphy recupera a American Horror Story bona part del seu planter habituals d’intèrprets. Després que Jessica Lange baixés del carro, semblava que el poder iconogràfic de la marca se’n ressentiria, però ha sabut sobreviure a la meravellosa protagonista de Feud. En aquesta temporada, hem retrobat Sarah Paulson (magnífica: hi ha una seqüència en un supermercat en què tota l’angoixa emana de la seva interpretació), Evan Peters, John Carroll Lynch, Billie Lourd o Cheyenne Jackson, i en posteriors episodis hi haurà més d’una sorpresa. Encara que no agradi el terror, American Horror Story mereix una oportunitat, perquè a banda que apel·la a la capacitat del gènere per parlar de les nostres derives col·lectives, en Murphy sempre hi ha un humor soterrat (i punyent) que sap transcendir el seu propi llenguatge. I si es fa una passejada per la seva obra televisiva, des de Nip/Tuck fins a American Crime Story, t’adones que totes les seves sèries dialoguen entre elles amb un clar objectiu: ensenyar-nos les disfuncions i els perills d’una societat ancorada en les aparences.