Les adaptacions de les seves novel·les estan convertint el nom de Margaret Atwood en el símbol d’una era d’apoderament femení en el relat televisiu. Després de The Handmaid’s Tale, coronada als Emmy i dotada d’una força conceptual que la converteix en la perfecta metàfora del nostre present, Netflix ha estrenat a casa nostra Alias Grace, versió d’un altre text de l’autora que, si bé no és distòpica i s’endinsa en els paràmetres de la ficció històrica, comparteix amb aquella un escrupolós punt de vista femení, la denúncia de la sistemàtica laminació del paper de la dona a les societats, i la deriva repressiva de les estructures polítiques i judicials. El més inquietant d’ambdós llibres és que, malgrat haver estat publicats el 1985 i el 1996 respectivament, s’han tornat encara més vigents del que ja ho eren, i això es dilucida en el fet que les seves adaptacions televisives s’instal·len amb una facilitat desarmant en el sentit crític de l’espectador.

Alias Grace es basa en un fet real, concretament en el d’una jove, Grace Marks, que al Canadà del segle XIX va ser detinguda i jutjada per un assassinat que no recordava haver comès. Més enllà dels indicis i equívocs propis del punt de vista (la veu en off ens aproxima a la veritat però mai ens la revela, formant part del joc narratiu de la història), el procés contra Grace va posant al descobert les profundes deficiències estructurals i morals d’una societat que inhibeix les identitats i atribueix comportaments i rols per raó de gènere. La protagonista és, en aquest sentit, la viva imatge de la tendència col·lectiva al prejudici: la seva angelical mirada és la permanent excusa per subratllar l’horror del presumpte crim, de la mateixa manera que la seva condició femenina és el pretext per a un judici preventiu al seu suposat arribisme social.

aliasgrace-Netflix

Alias Grace comparteix algunes solucions estètiques amb The Handmaid’s Tale com l’ús del color per identificar personatges o la dissolució del context temporal per refermar la contemporaneïtat del discurs, però aporta un registre d’inquietant pulcritud a l’hora de recrear els laberints burocràtics i el viatge psicològic a la torturada ment de la protagonista. Cada episodi està plantejat com una sort de faula sobre una de les facetes de Grace, que al llarg de la temporada es va configurant com un poliedre molt més complex del que la seva societat està disposada a reconèixer.

Alias Grace és el resultat d’una extraordinària suma de talents. El d’Atwood, per descomptat, el de la directora Mary Harron, responsable de la notable adaptació cinematogràfica d'American Pshycho, el de la guionista Sarah Polley i el de l’actriu Sarah Gadon, que aconsegueix capturar tota l’essència del seu personatge amb els matisos de cada mirada. La sèrie afavoreix, també, un singular retrobament: David Cronenberg, el cineasta que va descobrir Gadon a pel·lícules com Un método peligroso o Cosmópolis, hi té un paper secundari com a reverend. La resta del repartiment inclou noms molt vinculats a la televisió moderna com Edward Holcroft, que també acaba d’estrenar la molt interessant Gunpowder; Zachary Levi, que va ser protagonista de la reivindicable Chuck; o Anna Paquin, encara molt recordada pel seu personatge a True Blood.