Com que quan es tracta del món cultural català tot es fa amb una sabata i una espardenya, té molt mèrit que algú celebri el seu quinzè aniversari. És el que van fer la setmana passada la gent de Paper de Vidre, un portal dedicat als contes que també representa una manera d’entendre la literatura. 

Fa 15 anys, Paper de Vidre era una revista digital que s’enviava als subscriptors en un arxiu pdf. per correu electrònic. Guillem Miralles, que juntament amb Tina Vallès és l’ànima del projecte, explica que a l’inici tot va sortir d’un rampell d’entusiasme. Era el principi de l’època dels blocs a internet, i es començava a veure que hi havia gent amb molt de talent que feia coses fora dels circuits convencionals. Així va sorgir la idea de fer una revista cultural eclèctica – ara en diríem contracultural ­– per recollir i donar forma al virtuosisme que ells trobaven escampat per Internet. Buscaven crear un discurs innovador al marge de l’àmbit acadèmic i mediàtic, que es pogués adaptar a una cultura en evolució constant.

'Paper de Vidre' neix a l'inici dels blocs a internet, quan es començava a veure que hi havia gent amb molt de talent que feia coses fora dels circuits convencional

Com que el projecte barrejava entusiasme amb intel·ligència, la revista va anar creixent i es va consolidar com a espai de referència per als qui buscaven saber què passava en la cultura catalana contemporània. D’aquesta etapa Labreu Edicions en va fer un llibre ambiciós, que recull molt bé l’esperit de la revista. 

Però fa tres anys que Paper de Vidre va canviar de rumb. A principis dels 2000 la revista suposava una renovació i ocupava un espai que era buit. Però ara que hi ha més diaris culturals que lectors, aquest model semblava esgotat. Miralles explica que buscaven un espai per singularitzar-se i van trobar que no hi havia un lloc dedicat exclusivament als contes. Va ser així com va néixer el nostre New Yorker. Gairebé cada setmana hi publiquen un relat, i Miralles explica que com que el projecte està consolidat hi ha moltes complicitats i tot va rodat.

La pàgina és elegant i seriosa, i les seccions estan ben pensades: “el trobat”, on hi ha un conte d’un autor que s’estrena en el gènere. “L’inèdit”, amb contes d’autors coneguts que volen fer una exclusiva. “El traduït”, un espai per a contes traduïts i per als traductors, que poden explicar per què els interessa el que ofereixen. “El recuperat”, on persones de la cultura recomanen algun conte. I “l’avançat”, un espai connectat amb les editorials per a fer avançaments.

Miralles explica que buscaven un espai per singularitzar-se i van trobar que no hi havia un lloc dedicat exclusivament als contes. Així va néixer el nostre New Yorker

Repassant l’arxiu de contes es nota que rere la idea del projecte hi ha criteri i bon gust, perquè no és fàcil mantenir un nivell alt d’exigència amb aquest ritme de publicacions.

Aquesta història d’èxit és la que celebraven divendres al pati de l’Ateneu Candela, una fàbrica rehabilitada com a espai socialitzat i autogestionat i tots els adjectius lligats al pensament crític. Damià Bardera va llegir alguns dels seus contes macabres plens d’humor negre, l’Anna Casassas va llegir ‘El corb de Mízzaro’ de Pirandello i va encomanar el seu entusiasme pel fatalisme italià, i Roger Mas va fer un concert fantàstic lligant les seves cançons amb el que hi ha al fondo de la seva música: “el dolor de la bellesa”.