L’Altra Editorial ha tingut l’encert de publicar en català la magnífica Els Argonautes, de Maggie Nelson. Pels mateixos temps ha llançat Apunts personals, d’Emilie Pine. Sense voler-ho, ha fet evident allò tan suat que les comparacions són odioses. 

El llibre de Pine és un exemple de tot allò que fa que un dietari amb molt potencial acabi sent un llibre amb poc suc. Les històries que planteja tenen punts de partida suggeridors: la relació amb un pare alcohòlic ingressat a un hospital de la Grècia afectada per la crisi econòmica, el dol gestacional, la menstruació, i el divorci en un país natal, Irlanda, amb unes lleis sobre terminació de l’embaràs o el matrimoni marcades pel conservadorisme religiós. Llevat de la història inicial, l’autora no aconsegueix aprofundir en cada una d’aquestes qüestions d’una manera que aporti un punt de vista original o reflexiu que connecti l’anècdota amb les qüestions universals que configuren la subjectivitat individual, sigui interrogant-les, sigui il·lustrant-les

En no fer-ho, el llibre acaba convertint-se en allò en què esdevenen força llibres d’autoficció: una successió de relats personals la vàlua dels quals es fia a què són temes que han tingut un impacte emocional per a l’escriptor i que, amb una mica de sort, sacsejaran al lector. Que molts dels temes girin entorn de l’embaràs, el divorci o la regla, tampoc ajuda. Mil dones han escrit abans sobre això. Si no s’adopta un punt de vista original o reflexiu, llegir sobre maternitat o menstruació comença a fer molta mandra. Pine podria haver escrit un llibre meravellós sobre la condició femenina blanca a la Irlanda catòlica i com es veu afectada a mesura que les lluites feministes van fent que els valors de la societat respectin els drets de les dones.

En canvi, Els Argonautes de Maggie Nelson és l’exemple de tot el que sí que has de fer si vols que un relat autobiogràfic llueixi. La forma que té l’autora de connectar allò personal amb la teoria i la universalitat és tan excelsa com original. Tant des d’un punt de vista conceptual com a nivell estilístic, amb un sistema de citacions curiós. El llibre de Nelson parla de la maternitat, però el seu estil –molt més actiu i amb ganxo que el de Pine– i enfocament són innovadors. Nelson trena el seu embaràs amb la transició de dona a home de la seva parella. El resultat és un relat personal sobre l’evolució del cos, sobre les diferents maneres que tenen els cossos de canviar, i sobre l’impacte que hi tenen les institucions socials durant el procés. 

Els mots de l’autora estableixen un vincle entre l’embaràs, allò que ha sustentat la dona-femella, i la transició de gènere, la negació de què tota femella esdevé una dona. Les feministes radicals contràries a la presència de les dones trans han presentat les dues condicions com a excloents, en assegurar que el relat trans nega l’opressió de la dona en negar la seva condició biològica. Els Argonautes, en canvi, mostra fins a quin punt la dona-femella i l’home-femella no es neguen l’una a l’altre, sinó que ambdós són necessaris per a la seva l’emancipació, perquè els dos són oprimits pel mateix sistema que solda el sexe amb el gènere.

Així doncs, i vist en comparació, Apunts personals és un títol desgraciadament premonitori. Són apunts, no hi ha gaire elaboració, i són personals. Punt. L’emotivitat, la transcendència o l’impacte les posarà el lector en la mesura en què se senti identificat amb el que explica el llibre.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Maggie Nelson
Llibres

Bon vent i barca nova

Víctor Recort