Tal dia com avui del 1932 va néixer l'escriptor Joaquim Carbó, cofundador del Cavall Fort, membre del col·lectiu Ofèlia Dracs i autor de grans novel·les breus i de títols emblemàtics de la nostra literatura infantil i juvenil. Al 2016, per exemple, van celebrar-se els cinquanta anys de la publicació de la seva obra La casa sota la sorra (que ha venut més de 180.000 exemplars i ha arribat a 60 edicions) i l'escriptora Núria Cadenes, en el marc d'homenatges i celebracions promoguts per la Insitució de les lletres catalanes, va dedicar-li aquest discurs:

"Senyor escriptor

“Perquè el llegeixis quan siguis gran. I perquè siguis tan ferma com els teus pares”. Me la sé de memòria. Ell la va adreçar a una criatura que amb prou feines si devia saber aguantar un llibre entre les mans. Ho va fer amb aquella voluntat de futur i amb aquell arrelament que li han estat sempre característics. I la criatura va créixer i de seguida li va fer cas. Pel que fa a la primera part, si més no, la que tenia més a l'abast: llegir.

La casa sota la sorra ha estat, des d'aquell moment, quan encara no podia abastar-ne l'aventura, un llibre de referència. Per aquella dedicatòria preciosa. Per tantes vegades com en vaig presumir, després, a l'escola. Perquè m'ho vaig passar tan bé llegint-lo que va ser un autèntic llibre-esperó: trobar una novel·la com aquesta, amb aventures i humor intel·ligent, amb Àfrica tota bategant de vida, amb desert i secrets i històries que t'ajuden a pensar, és una autèntica sort. De vegades penso quants lectors no s'hauran malmenat per culpa, precisament, dels totxos inaguantables o de les bagatel·les paternalistes que pasturen impunement per les seccions de literatura “per a tots els públics”. El Joaquim Carbó, per sort (sort de la llengua i de la literatura catalanes, sort de la literatura en general), al costat del Pere Calders, el Josep Albanell, el Sebastià Sorribas, el Manuel de Pedrolo i tanco la llista aquí precisament per deixar-la oberta, va mostrar de seguida que hi havia un altre camí: agut, treballat, fructífer.

I sí: diria que ens va marcar. A unes quantes generacions, a més a més, perquè La casa sota la sorra duu, a hores d'ara, milanta edicions. I continua fent camí amb naturalitat. Perquè funciona.

Hi havia el desert, que aleshores jo m'imaginava com tret d'una vinyeta del Tintín, i aquell altre personatge, el sudanès, que posava el contrapunt d'integritat i intel·ligència al relat (perquè el protagonista era, diguem-ne, un baliga-balaga), hi havia l'organització secreta i criminal, el perill... Per sobre de tot, però, en recordo la immersió. Vull dir que potser va ser la primera novel·la que em va fer submergir del tot dins d'un món imaginat en literatura. Llegir La casa sota la sorra era recórrer, en ocres i grocs, l'univers que s'havia inventat en Joaquim Carbó, perdre de vista el temps, sentir que les parets de casa es fonien i “veure” passadissos subterranis i al·lucinants.

Sé que, sovint, hem oblidat que aquest escriptor monumental, a més d'oferir-nos històries esplèndides per a joves i menuts, ha escrit un bon estol de novel·les per a adults (crues i, potser, amb el pic de desesperança que mai no permet que esquitxi ni de gairell les seves narracions juvenils). I ara me l'imagino arrufant el nas i dient que ja hi tornem a ser, que aquesta també escriu i escriu i només parla de La casa i no surt d'allà mateix. Però és que no ho he pogut evitar. Per allò de la dedicatòria i perquè, com més hi penso, més m'adono que forma realment part d'aquest imaginari que ens acaba definint. Personalment i col·lectivament. I que es important reconèixer la fortuna que tenim de comptar amb un autor com en Carbó, capaç de fornir-nos d'històries amb grapa i amb fons: inoblidables.

I capaç de fer-ho, a més a més, des del respecte i la passió per la llengua catalana. Perquè ell ens ha demostrat amb escreix fins a quin punt és fal·laç la idea (que cíclicament i interessadament es fa revifar) que, per escriure literatura infantil o juvenil, cal “rebaixar”  el nivell lingüístic: adequar-lo a capacitat de comprensió de cada edat, sí; tractar joves i infants com si no fossin capaços d'aprendre, oferir-los una llengua plana, masegada i incolora, mai. Jo no sé quin és el secret de l'èxit d'en Joaquim Carbó. Només sé que m'agrada com escriu. Que ja em va agradar quan em va fer viatjar sota la sorra; per l'aventura i per tot: també perquè em va fer sentir “gran”. No ho sé explicar millor. Llegia La casa (tornem-hi) i m'hi trobava tractada amb respecte, de tu a tu, com si algú, aquell senyor que m'havia dedicat un llibre (!), pensés que jo era capaç de llegir coses de debò.

I sí: dir Joaquim Carbó és dir també Cavall Fort, origen de tantes coses, i Ofèlia Dracs (quina una!) i contes i novel·la negra i fantàstica i de terror. Dir Joaquim Carbó és veure créixer les cases: sobre el gel, sota el mar, sobre les mines...; que et quedi gravat el funcionament dels pronoms febles (gran coma, que continua resolent dubtes, en aquell altre gran llibre, I tu, què hi fas aquí?); és rendir-se al poder de la ironia, a la capacitat d'invenció, de recreació; és trobar la intersecció amb el món del còmic, del teatre, del cinema, i constatar que es trenen i bifurquen com una heura; és dedicació a la llengua, impuls de llengua, treball i amor de llengua (ell mateix resumeix a qui li ho pregunta per què es va posar a escriure: “per intentar demostrar que en la nostra llengua es podien explicar les mateixes coses que en qualsevol altra”); és també vocació col·lectiva des d'un treball d'aparença solitari (significativament i per exemple, va formar part de les primeres juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, al costat del Llorenç Capellà, l'Enric Valor, el Jaume Fuster o l'Avel·lí Artís Gener, “Tísner”); és dir (atenció!), cent vint-i-vuit llibres publicats (cent-vint-i-vuit!), a més de la setantena llarga que compten amb la seva participació; i és dir també més d'un milió d'exemplars venuts. Ho repetirem: més d'un milió d'exemplars venuts. Més d'un milió. Milió.

Les dades són espectaculars. Sobretot, perquè no són xifres buides: compareixen sempre en companyia de la petjada: qui és, possiblement, l'escriptor més prolífic de la literatura catalana, ha acompanyat aquesta tenacitat escriptora de qualitat i capacitat de connexió. Com s'ho ha pogut fer i, alhora, treballar a l'oficina durant tants anys i, sobretot, viure, és un altre misteri Carbó que encara no s'ha resolt.

Enguany celebrem que La casa sota la sorra en fa cinquanta. Hi haurà commemoracions i edicions especials, actes de reconeixement i de justícia. Tindrem ocasió per aturar-nos una estona a pensar fins a quin punt un llibre pot deixar-nos senyal, recordar-nos com érem, ajudar-nos a fer. Un llibre. O molts."