Hi ha lectors que no saben llegir. Pensen que qui els parla en un text no és la figura de cap autor invisible, sinó la persona real amb nom i cognoms que signa l’article, la columna, la novel·la o el poema que estan llegint. No poden assimilar que no siguis tu. Quan parles d’amor t’inventen muses de carn i ossos o s’atribueixen a ells mateixos aquest sagrat poder. Quan escrius una novel·la negra et miren amb suspicàcia i es deixarien tallar una mà per comprovar l’armament que tens a casa. És la mateixa mena de gent que atonyina un actor pel carrer, quan aquest professional ha hagut de fer el paper de dolent a la telenovel·la de sobretaula. La mateixa mena de gent que no té ni idea dels límits de l’autobiografia i, encara menys, dels límits de l’autobiografia novel·lada. No sóc jo, ets tu. I t’estàs equivocant.

L’amor, com l’art, és una droga a part. Això vol dir que de la mateixa manera que l’enamorat és un individu amb el cervell alterat, el creador també se sotmet a un estat especial d’apassionament i d’emoció a l’hora d’escriure, de cantar o d’interpretar. Si els escriptors volguéssim que els lectors juguessin a endevinar tots els referents reals del que escrivim, els hi donaríem tot mastegat i faríem dietaris soporífers que només llegirien les nostres mames i a algun morbós escadusser. La gràcia, em sembla, és jugar al transformisme i a la doble màscara, saber passar veritats per sedassos d’amplades desiguals, crear móns nous a partir de vivències reals o, si més no, versemblants. Que no pateixin, que la realitat, sempre, supera la ficció. Els escriptors ens inventem vides i les escrivim. I dins d’aquestes vides no hi som nosaltres. En tot cas hi apareixen les desenes de nosaltres amb qui convivim internament. Es diuen personatges. O alter egos.

 Pensen que qui els parla en un text no és la figura de cap autor invisible, sinó la persona real amb nom i cognoms que signa l’article, la columna, la novel·la o el poema que estan llegint. No poden assimilar que no siguis tu.

Quan ja portes unes dècades dedicant-te a l’escriptura, saps com jugar les teves cartes. Però encara et sorprens quan un desconegut t’agraeix que li hagis dedicat un text que tu has parit sense pensar en ningú, que per això tens prou imaginació i et dediques al que et dediques. Pitjor és quan algú s’emprenya perquè pensa que li has dedicat un text a una altra persona que, a l’emprenyat, no li cau bé. Fins i tot s’han donat casos de grillats que, si has escrit una novel·la on la protagonista és una assassina en sèrie, et pregunten si ja estàs millor de lo teu. O que si escrius una carta d’amor a un capricorn, remenen el teu Facebook buscant nascuts al gener entre les teves amistats. Senyors, l’escriptura, com qualsevol art, és una ficció molt ben trobada. És cert que el creador, moltes vegades, es complau en dibuixar la pròpia imatge. És el privilegiat que sap com permutar les coses, com manipular-les gràcies al llenguatge que li és eina i com, sobretot, amagar veritats i barrejar-les destrament amb faules. De cara a l’any nou, recomano a aquesta saga de lectors entestats en detectar biografies emboscades entre les ficcions que es facin el propòsit de relaxar-se i gaudir de la lectura. Sense jugar a fer de detectius de la vida d’uns autors que, pobres de nosaltres, escrivim perquè no ens agrada el que veiem. Coses com ara lectors torracollons i tafaners amb unes vides mega buides i molt de temps lliure. 

Anna Carreras
Opinió La festa dels analfabets Anna Carreras
Anna Carreras
Opinió Una merda punxada en un pal Anna Carreras