Estic convençuda que, com a dramaturg, el fet que el Teatre Nacional de Catalunya t'encarregui un text ha de ser, a banda d'un gran honor, tot un repte. En una societat com la nostra, que tolera poc i malament els errors, i amb les poques oportunitats que sorgeixen, en general, en el món cultural, la sensació que aquesta serà l'única vegada a la vida que podràs estrenar a la Sala Gran deu ser important, i les ganes de fer alguna cosa memorable, irresistibles.

I penso que és això precisament el que li ha passat a Guillem Clua amb Justícia, que ha intentat encabir en un únic espectacle, de dues hores i mitja, això sí, absolutament tots els temes i inquietuds que se li han acudit: identitat sexual, corrupció política, crisis matrimonial, observació d'ovnis, violència masclista, Guerra Civil, corrupció judicial, sida, idealisme postadolescent, porros, homosexualitat a l'Església Catòlica, demència, mort, transcendència, i segur que encara me'n deixo.

'Justicia' May Zircus TNC

L'excusa de tot plegat consisteix a repassar la vida d'un jutge convertit en polític que s'acaba de jubilar, interpretat per Josep Maria Pou, que fa el que millor sap fer, però la cosa de seguida es dispersa entre els deu personatges en escena, pràcticament tots familiars del jutge, cadascun amb un dilema o problemàtica diferents que Clua va abordant de manera encadenada fins a teixir un conjunt més proper a una telenovel·la de migdia que a una gran epopeia estil Àngels a Amèrica (espectacle amb el que s'ha volgut comparar des de l'inici aquest muntatge, quelcom que em temo que, lluny de fer-li un favor a la proposta del TNC, fa que li brillin encara més les costures). 

El problema principal del text és que no aprofundeix en cap drama, en cap dilema, en cap situació. L'acció avança vertiginosa i assistim a la transformació constant dels personatges i la revelació constant de secrets, però no hi ha cap subtext, no es pot copsar la intenció de l'autor, no sabem si el missatge és «tots els homes tenen debilitats» o bé «que fotut era ser homosexual a mitjans del segle xx». El desconcert toca fons amb el monòleg final de Pou, un cant al nihilisme que ens ve a dir que, sigui com sigui, d'aquí cent anys ningú no ens recordarà ni recordarà les nostres tribulacions. Doncs mira que bé.

Justícia TNC May Zircus

D'altra banda, i a aquestes alçades del partit, aprofundir en el drama d'un senyor homosexual privilegiat que porta una doble vida i gaudeix de tots els avantatges que li proporciona el fet de tenir diners, estatus i un matrimoni heterosexual, em sembla ben poc interessant. Ja ho sabem que els rics també ploren, però estarem d'acord que, de tota la vida, s'ha plorat millor ben alimentat i al sofà d'una mansió que al llit d'un hospital per a malalts terminals. No sé si m'explico. Aquesta història, que a Àngels a Amèrica era nova (i estava molt més ben enfocada i desenvolupada), aquí sona a passada de moda i poc interessant.

Amb aquest text, el repartiment, ben mediàtic («Són tots famosos!» va exclamar tota entusiasmada una senyora de la fila del darrere en veure'ls entrar a escena) defensa amb prou encert uns personatges, en general, estereotipats i amb poc fons. No me'n puc estar de preguntar-me en veu alta si calia que Anna Ycobalzeta interpretés una veneçolana de Caracas que, en els moments on surt de l'acció, perd l'accent (un accent no gaire reeixit) i es passa al català. Em va semblar molt innecessari tot plegat. 

Justícia TNC May Zircus

L'escenografia, de Paco Azorín, també s'acaba contagiant del desconcert general i el que comença com un espai més o menys realista, però inclinat, acaba perdent forma a mida que l'argument accelera.

Justícia és un d'aquells espectacles que pots esperar veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, grandiloqüent en la forma i profundament inofensiu en el fons. Un muntatge que en el seu intent per tocar tots els pals, acaba diluït en una concatenació d'escenes sorprenents. Entretingut, sí, però francament oblidable un cop surts per la porta.