Els baladres són una de les opcions més generalitzades per a la decoració de marges i parterres, amics d’autopistes i carreteres i fins i tot de les places i jardins de més d’un nucli urbà. El que no tothom sap és que la seva flor és tan decorativa com verinosa. És des d’aquesta paradoxa, aparentment insignificant però sens dubte reveladora, que Josep Maria Miró basteix l’univers asfixiant i alhora massa real que és Nerium Park.

El plantejament d’aquesta obra, guanyadora del VII Premi Quim Masó a projectes teatrals i del Premi Jaume Vidal i Alcover - Ciutat de Manacor a textos teatrals 2013, és força senzill: la vida, al llarg d’un any, d’una parella que s’acaba de mudar a una urbanització deserta de nom anglès, Nerium Park.

Miró, amant de les localitzacions altres (hotels, vestuaris, bars d’ambient, llocs de pas, espais de treball), juga a enganyar: ens fa passar un altre no-lloc per un lloc. El que d’entrada sembla ser un espai ferm i habitat, un apartament acabat de comprar, es converteix a mesura que els mesos avancen en un lloc desolat, una urbanització sense veïns ni negocis ni bars, amb ascensors que no funcionen i tan ben connectada amb la metròpoli com lluny de qualsevol pla. Els personatges de Gerard i Marta, interpretats per Roger Casamajor i Alba Pujol, són al bell mig del no-res més absolut. Immersos en el malson de trobar-se amb ells mateixos.

Nerium Park - Sala Beckett

Nerium Park - David Rey

Amb Nerium Park i les vivències d’aquesta parella, Miró efectua un intel·ligentíssim joc d’expectatives que es renoven a cada pas. Quan l’espectador pensa que és a punt de veure una obra sobre el món de la parella la dramatúrgia fa tot un salt i pren el regust d’un thriller, després coqueteja amb el teatre més social, després retorna a l’interior de la humanitat per a qüestionar la salut mental i arriba, finalment, a la parada que se sol proposar Miró com a estació final de bona part de les seves creacions: la del text com a mirall. Si obviem el recurs de la trucada de l’escena final, potser forçat però justificat dins el realisme de la resta del text, sembla com si amb aquest espectacle l’autor hagués volgut oferir als ulls de l’espectador un ventall amplíssim i ric de matisos i gèneres, aplegar-los tots alhora i no casar-se amb cap, i podem dir que se’n surt amb nota fins al punt sempre difícil de les revelacions, de les reflexions que cadascú s’emportarà i pairà a casa seva, amb baladres o sense.

La sensació després de veure aquesta petita joia de poc més d’una hora i quart és la de fredor. És, però, una fredor que necessita tots els matisos, ja que no és pas una fredor involuntària, fruit de la impossibilitat de l’autor i director de conduir el relat fins a la catarsi, sinó el contrari. En certa manera, no sembla descabellat pensar que Josep Maria Miró, com ja havia fet de manera notable a altres obres com El principi d’Arquimedes o a Estripar la terra, situa l’espectador en l’espai de l’omnisciència, gairebé en la posició d’un demiürg impotent, que no ha creat res ni ho pot canviar al moment, però que sí que ho percep. Coneixem a fons, i amb poques pinzellades, gairebé impressionistes, els interiors de Gerard i Marta i els interiors del seu espai vital. L’entranya de tot. Coneixem els seus conflictes, les seves pors, la seva interdependència i la tensió que es genera entre ells a mesura que avança l’acció. Coneixem la seva precarietat, la que pateixen i la que provoquen. Coneixem la pugna que viuen amb l’entorn: els baladres, el turó, l’atur, les crisis a què els aboca de manera cíclica i necessària el capital. Però res de tot això en cap moment arriba al punt àlgid d’emoció, de pathos: és com si Miró ens volgués alertar de la impassibilitat a què ens hem avesat, de la bena insensible que ens cobreix els ulls davant l’emergència social. Un dir: "abans d’entrar a la sala sabies perfectament que aquestes coses passen i molt probablement ni hi has fet res ni ho faràs a partir d’ara". Altra vegada el mirall.

Nerium Park - Sala Beckett

Nerium Park - David Rey

Amb una escenografia d’Enric Planas senzilla i excel·lent, força canviada després de la primera estrena de l’espectacle fa tres anys al Mercat de les Flors, la parella protagonista habita la buidor d’aquesta casa com si fos una extensió més del llogaret de Dogville (2003), de Lars Von Trier. La picada d’ullet no és només estètica: totes dues peces coincideixen en la fredor, en la distància cruel des d’on gesticular.

Amb un Roger Casamajor més contingut que mai, excels quan es posa en la pell de personatges complexos i un xic pertorbats, i una Alba Pujol que enlluerna per la netedat i la maduresa que contagia, aquesta és una de les dues obres, amb Olvidémonos de ser turistas, que formen el cicle “El teatre de Josep Maria Miró” que la sala Beckett dedica a aquest dramaturg. Un reconeixement a un autor tan brillant com jove que continuarà al Teatre Nacional amb Temps salvatge, que s’estrenarà al maig. La bellesa i el verí d’un teatre que s’inocula per no marxar.