Assistir a l'Aida que s'ha estrenat al Gran Teatre del Liceu té, bàsicament, dos al·licients principals. Primer, la contemplació (potser per última vegada, degut al seu deteriorament) dels decorats de paper pintat de Josep Mestres Cabanes, realitzats l'any 1945 seguint la tècnica hiperrealista, un dels exemples més paradigmàtics de la tradició catalana escenogràfica. Segon, el gaudi musical ofert pels cantants del repartiment. La resta, hi és menys important. La posada en escena d'aquesta producció és de factura clàssica i, probablement, aquí rau la seva gràcia (tot i que, de segur, arribarà el dia en què veurem una Aida ambientada en una estació de tren abandonada o a qualsevol altre lloc, i llavors comprovarem si el llibret admet un canvi tan dràstic). Per tant, cap sorpresa per a ningú. Les actuacions dels cantants s'ajusten, en general, a allò que s'espera d'una producció de factura clàssica. També el vestuari, es clar. Com he dit, bàsicament contemplació de telons pintats i gaudi estètic de la música del geni italià. Ara bé, si tota la producció s'ha de limitar (i ja em permetreu el reduccionisme dràstic) a aquests dos aspectes, i tenint en compte que ningú posa en dubte la magnificència dels decorats, la crítica que ve tot seguit s'hauria de centrar exclusivament en allò que ens ha ofert la producció a nivell musical. Posem-nos-hi, doncs. 

Aida Gran Teatre del Liceu ©Antoni Bofill

La soprano Angela Meade, protagonista de l'Aida al Gran Teatre del Liceu/Antoni Bofill

La soprano Angela Meade ha mostrat una Aida spinto, de timbre càlid i agradable, potser amb un vibrato massa notori, però sens dubte amb un gran volum de veu i l'habilitat d'apianar-la quan la partitura ho demana. Un luxe. La mezzo francesa Clémentine Maragine, habitual intèrpret de la Carmen de Bizet, ens ha ofert una Amneris de timbre líric, amb aguts treballats i bon registre mig i greu, potser un xic allunyat del dramatisme que requeriria el paper, però que salva les dificultats de la seva partitura amb encert i domini. El tenor Yonghoon Lee ha estat el fiasco principal de la nit: malgrat el seu registre lirico-spinto (de fet, sol cantar TurandotToscaCavalleria rusticanaNormaCarmenIl trovatore i similar), ha mostrat un volum de veu molt estentori mal gestionat, amb uns portamentos discutibles, un registre greu estantís i un atac a les notes agudes amb, de tant en tant, uns pianos sorprenentment decebedors. Hi ha moments en què engola la veu i que dota el cant d'un aire patètic en l'emissió del so. Si a això hi afegim que la seva actuació ha estat poc mesurada, sobretot per un moviment de mans i braços descompassat amb la resta d'intèrprets, tot plegat fa que hagi estat una actuació gairebé grotesca, malgrat que el presentaven com tota una revelació. Revelació revelada. Per sort, el baix Kwangchul Youn ha presentat un Ramfis, el sacerdot malvat, amb una bona sonoritat, un timbre agradable, amb un fraseig imponent i presència escènica, que ha compensat la balança. El baríton Franco Vassallo ha encarnat un Amonasro complidor, tot i les dificultats en el registre greu. Pel que fa al cor, ha tingut veritables moments de lluïment i s'ha mostrat, en general, en bona forma. L'orquestra, seguint la batuta de Gustavo Gimeno, ha ofert una lectura correcta de la partitura de Verdi, matisant les parts pomposes i sorolloses que aquesta òpera, propera al gènere de la grand opéra francesa, té a bastament. 

Aida Gran Teatre del Liceu ©Antoni Bofill

El tenor Yonghoon Lee, Radamés en aquesta Aida estrenada al Gran Teatre del Liceu/Antoni Bofill

Més enllà de tot això, i malgrat el fiasco del tenor, jo animaria a totes aquelles persones amants d'aquest títol a gaudir-la una vegada més. Paga la pena contemplar un cop més els telons de l'artista manresà i escoltar la bellesa de la música. I si no volen arriscar-se, no pateixin: posin-se un cedé i gaudeixin. Al capdavall, el que més importa és la música del gran Verdi, que en aquesta òpera, la vint-i-setena de la seva producció, està farcida de moments meravellosos. 

Foto de portada: La mezzo francesa Clémentine Maragine, Amméris a l'Aida del Gran Teatre del Liceu/Antoni Bofill