Mrs. Dalloway és l'aposta nadalenca del Teatre Nacional per la seva sala Gran, un muntatge en castellà dirigit per Carme Portaceli que porta a escena una de les novel·les més importants i conegudes de l'autora britànica Virginia Woolf.

'MRS DALLOWAY' foto Sergio Parra TNC

Escrita en el període d'entreguerres, a La senyora Dalloway Woolf empra la tècnica del monòleg interior per narrar un dia en la vida d'una dona de classe alta que qüestiona el seu paper en la societat i la història d'un soldat que experimenta estrès posttraumàtic després de lluitar a la primera guerra mundial. Tanmateix, l'adaptació teatral, signada per Michael De CockAnna Maria Ricart i la mateixa Portaceli, elimina l'eix d'època i transporta la senyora Dalloway als nostres dies per centrar-se únicament en la reflexió feminista de l'original, alhora que transforma el soldat en una escriptora suïcida (clar reflex de la mateixa Virgina Woolf, de qui posen en escena fins i tot la seva nota de suïcidi). Aquesta decisió permet a Portaceli explorar les pressions socials a les que encara avui dia ens enfrontem les dones, especialment les expectatives sobre el nostre paper com a cuidadores, esposes i àngels de la llar; i donar importància a la bisexualitat del personatge principal, que s'enamora en la seva joventut de la seva millor amiga, però, alhora, converteix un relat complex íntimament lligat a una època i unes circumstàncies polítiques en un relat una mica cursi d'una dona de classe alta que desitjaria haver estat més valenta. Passa el mateix amb la suïcida. A diferència del que passa a la novel·la original, on el soldat presenta motius i circumstàncies associades amb la seva malaltia mental, i es fa un retrat cru i crític del tractament que rep, l'escriptora que veiem en escena resulta plana, i tota la seva trama massa inconsistent, com si el desig d'acabar amb la pròpia vida fos un caprici frívol.

MRS DALLOWAY foto Sergio Parra TNC

No ajuda a millorar aquesta sensació general de frivolitat la posada en escena, dominada pels blancs i per una cortina de serrells on de tant en tant es projecten imatges d'entorns naturals, que aposta per una forma de dir el text massa ampul·losa, amb tons i prosòdia «de teatre», que, com espectadors, ens distancia encara més d'una acció que sempre resulta inevitablement llunyana a la Sala Gran del TNC. Tampoc no acaben d'encaixar en el conjunt els dos moments musicals protagonitzats per Raquel Varela, que surt a escena com una estrella del rock acompanyada pels tres intèrprets masculins que toquen baix, guitarra i bateria, i que queden completament deslligats de la trama.

En un repartiment encapçalat per Blanca Portillo, que dona vida a la protagonista amb un punt de fredor que només sembla esvair-se momentàniament quan baixa de l'escenari per rebre als convidats de la seva festa, destaquen Nelson Dante, com l'amor impossible de la protagonista, i la sempre solvent Gabriela Flores, que interpreta la suïcida sense estridències però amb una veritat que no sorgeix del text sinó de la seva feina.

Sempre és interessant i motiu de celebració veure un text indiscutiblement feminista sobre els escenaris, encara més si aquest escenari és el de la sala Gran del Teatre Nacional però, malauradament, Mrs. Dalloway resulta també un muntatge carrincló, amb molt d'ofici però massa clàssic, i amb un missatge que, en prescindir del context de l'original per intentar esdevenir universal, ha quedat potser massa obvi i aprimat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat