És un joc d’adolescents però a mi sempre m’ha servit per conèixer millor, de vegades més del que m’agradaria, les persones amb qui hi he jugat. És un joc que està al llindar entre la tonteria i transcendència. “Jo mai mai m’he sentit atret sexualment per algú dels qui som aquí”. I els tres protagonistes del llibre fan un glop del seu gintònic. És un dels descobriments que ens fa el narrador del llibre, que s’ha anat acostant a poc a poc a l’Aram i la Lena, dos germans que miren d’entendre’s mentre es pregunten per què els ha tocat viure massa coses en massa poc temps. 

Els hem conegut a partir dels records familiars de la seva infantesa, punxeguts i equívocs; i de les seves experiències juvenils, explicades amb un detallisme plàstic impressionant. També els hem conegut a partir d’unes llistes, que l’autor anomena “Notes per a la cartografia d’un jo”. Són uns apunts provisionals i passatgers sobre les fílies i fòbies dels protagonistes, perquè el narrador sap que la identitat d’aquests nois és inestable i canviant. 

Tot el llibre està fet d’impressions i records que s’entrecreuen i ens fan entendre que La mort lenta -amb la qual el seu autor, Xavier Mas Craviotto, va guanyar el premi Documenta 2019- és un retrat perfecte del què significa l’adolescència, que és anar-se descobrint amb inseguretat i tremendisme. El llibre està ple de cites i referències a autors i obres, com si l’escriptor anés construint amb els personatges els límits del seu univers imaginatiu, com si no es pogués entendre la primera novel·la de Mas Craviotto sense els referents que fan funcionar el seu cervell.

L’Aram i la Lena viuen a Sants, en un pis que és alhora un refugi i una fugida. Han hagut d’escapar-se d’un accident que els ha estavellat contra la realitat en un moment en què ells volien allargar una mica més la ficció adolescent de creure que tot està per fer i tot és possible. L’Aram és un noi una mica intens i pedant, massa jove perquè li faci tanta mandra viure, que deixa que les coses li passin per davant sense implicar-se gaire per no prendre mal. “És difícil agafar la mà d’algú que està provant d’arribar al cel només per rendir-se”, escriu Leonard Cohen a The Stranger Song. La frase se cita al mig del llibre, i la podria dir la Lena, que fa esforços per entendre les ferides del seu germà, que són tan grans que li mengen els sentiments. 

Ella sempre s’ha obligat a semblar més forta del que és, per estar a l’alçada de les situacions doloroses i per sortir-se’n sense que la grisor del seu entorn l’arrossegui cap avall. La Lena no vol que el seu germà li digui, com el personatge de la cançó de Cohen, que ella “li va afeblir el destí amb el seu amor i la seva escalfor i el seu refugi”. I per això tots dos proven d’estimar-se sense eclipsar-se, de trobar l’espai per sobreviure sense sentir-se sols però tampoc ser una llosa l’un per l’altre. 

Mas Craviotto ha sabut descriure d’una manera molt nítida com es filtra l’ambigüitat en l’amor d’uns germans que no volen que el món els faci més mal del que ja els ha fet. A partir d’escenes banals, l’autor aconsegueix explicar com les experiències aparentment insignificants determinen la manera com ens enfrontem al món. La novel·la està construïda com un calidoscopi, on els fragments desendreçats van encaixant per formar els dibuixos que expliquen el seu univers. El llibre té capítols molt bons, com l’escena que descriu un record familiar a la piscina. Allà hi ha recollida la barreja d’innocència i crueltat que configura la infantesa, i fa pensar en aquells nens de ‘Mirall trencat’ que juguen al costat de la bassa de la torre de Sant Gervasi. 

Joan Todó escrivia, en una ressenya de l’anterior premi DocumentaEls dics d’Irene Solà – que es notava que l’autora havia fet poesia abans de fer novel·la. Ho deia com a elogi, i en el cas de Mas Craviotto podem dir el mateix. És com si Solà hagués passat una vara de relleus a l’autor i li hagués demanat que estigués a l’alçada de les imatges que ella va construir. Mas Craviotto ha agafat la vara i ha igualat el repte, i crec que aquest gest dibuixa una línia de continuïtat molt bonica entre Els dics i La mort lenta, dos debuts afortunats.