Caldria que la tribu passegés sovint per les noves sales de Renaixement i Barroc del MNAC, amb l’aire despreocupat de qui no espera trobar-hi gaire cosa i el gest walserià efeminat del meravellós retrat de Sant Càndid que pintà nostru Ayne Bur, un senyor dels temps feliços en què els alemanys emigraven a Catalunya, obra bellíssima a qui el Sant Blai d’en Pedro Fernández sembla mirar amb una certa enveja de beat ressentit. Abans, com a vermut embotidor de la ingesta, hi ha les precioses Pintures de la porta de l’orgue de la Catedral de la Seu d’Urgell, escenes majestàtiques, tenyides amb una grisalla que regala als sants un aire dandi de pel·lícula americana.

Pepe Serra i el seu equip de curadors han tingut l’habilitat d’aplegar amb traça una sèrie de llegats inconnexos i dotar així l’art fet a Catalunya i el més enllà d’una coherència temàtica envejable, regalant al MNAC l’entitat d’un gran museu, que és bàsicament un indret de relat i sorpresa. La col·lecció viatja ràpidament de la idolatria dels sants a la portabilitat de les obres d’art, de l’impacte de la imatge al relat de passió i el dolor que marcarà la perspectiva renaixentista, amb aquella idea tan bonica d’Alberti segons la qual una pintura és una finestra que ens regala una visió del món. Admireu-hi, per exemple, l’alabastre preciós de la Dormició de la Mare de Déu i els Tres Apòstols del nostre valencià Damià Forment, esculpides amb unes ganyotes d’horror que haurien encantat en Rodin, la cara de foll que Tiepolo regala en préstec a Jesucrist, quan expulsa els mercaders del temple, o com el simpàtic Canaletto fa del paisatge venecià una narrativa de poder. Molt a favor de tot.

Cal vagarejar, insisteixo, per aquest nou gran MNAC que no només es fa d’obres extraordinàries, sinó que elabora contrastos interessantíssims

Cal vagarejar, insisteixo, per aquest nou gran MNAC que no només es fa d’obres extraordinàries, sinó que elabora contrastos interessantíssims. Així s’esdevé entre l’opulència europea de la Verge Maria de Rubens, amb aquells pits curulls de llet oceànica que podrien alimentar tota Somàlia sencera, a la passió cristològica enfosquida i espanyolota de Zurbarán i El Greco, que pintà el messies com si fos un processista desenganyat de la vida. En un racó amagat hi ha una de les meves pintures favorites de tota la tria, el Sant Jeroni d’en Josep de Ribera, a qui la providència divina, en forma d’allargada trompa, semblaria sorprendre alegrement mentre es prepara l’esmorzar; però també m’enduria a casa les figures celestes que volen com una diagonal llampegosa del moderníssim Francesc Pla i Duran, Vigatà pels amics, que ja tinc mig incorporades a la retina cada vegada que alço els ulls mentre llegeixo a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

El MNAC s’està convertint en un gran museu, el gran museu de Pepe Serra, i si tots els que es van queixar del canvi nominal per pura mandra i esnobisme moguessin el cul per anar-hi, el país guanyaria en normalitat

Farà cosa d’uns anys, Pepe Serra va sacsejar la nostra avorrida premsa (involuntàriament, n’estic segur) quan va gosar dir que el MNAC s’hauria de promocionar al món sota la marca Barcelona i, si fos necessari, canviar-se de nom per a millor publicitat. A banda de tenir més raó que un sant, aquestes declaracions ompliren tertúlies absurdes durant molts dies i moriren d’inanició, com passa sempre amb aquesta cosa espantosa de l’actualitat. És una llàstima que la grandiosa tasca que està fent Serra al MNAC ocupi molt menys espai en diaris i ràdios, perquè aquestes sales (juntament amb les meravelloses mostres d’art modern que ja coneixíem al museu) justifiquen un immens aplaudiment a la feina ben feta. El MNAC s’està convertint en un gran museu, el gran museu de Pepe Serra, i si tots els que es van queixar del canvi nominal per pura mandra i esnobisme moguessin el cul per anar-hi, a banda de caminar un pèl més documentats pel món, el país guanyaria en normalitat.

BernatDedeu
Mille e tre 'Els barcelonins' d'Adrià Pujol Bernat Dedéu
BernatDedeu
Mille e tre Les preguntes de Josep Maria Miró Bernat Dedéu