David Fincher és un cineasta molt polièdric que ha demostrat saber imprimir el seu segell a tot tipus de gèneres, però ha estat en el thriller on la seva influència ha estat més decisiva. Tot comença amb Seven, la pel·lícula que va marcar per sempre les atmosferes criminals i que es basava en una idea narrativa que Fincher no ha deixat d’explorar: el Mal se situa en un inquietant terme mig entre allò que en creiem saber i allò que no entendrem mai. És a dir, que l’horror es pot analitzar, podem establir causes i efectes, però sempre deixa un marge per a la irracionalitat i posa al descobert les nostres més profundes febleses. L’estil de Fincher ha evolucionat molt, i particularment en el thriller aquesta evolució es resumeix en el camí que va de The Game a Perdida, i de Seven a Zodiac, un dels seus millors treballs. Justament d’aquest últim film, apassionant crònica de la (frustrant) recerca de l’Assassí del Zodíac que va atemorir San Francisco, beu molt la sèrie Mindhunter, que també radiografia, amb un estil entre canònic i documental, la laberíntica ment de l’assassí.

La pregunta: “l’assassí neix o es fa?” és l’eix narratiu que articula la sèrie

Estrenada a Netflix, la mateixa plataforma per a la qual Fincher produeix House of Cards, Mindhunter ressegueix la creació d’una unitat del FBI que es dedica a analitzar la conducta d’assassins en sèrie per establir un patró psicològic que els permeti entendre aquests tipus de casos, i al mateix temps fer pedagogia entre els cossos policials que els han d’investigar. Però, com a Zodiac, l’aposta transcendeix la mera recreació del procediment policial. La sèrie és tant una molt acurada descripció d’un context polític (parlem dels temps posteriors a la mort de Kennedy, de Charles Manson, de Vietnam, del Watergate) com un retrat gairebé quirúrgic sobre la impossibilitat d’arribar a veritats absolutes. En aquest sentit, la trama elabora una àcid vincle entre els traumes de l’Amèrica moderna i la proliferació de monstres que han contribuït decisivament a enquistar les seves pors més arrelades. En un moment del pilot, un personatge es pregunta: “l’assassí neix o es fa?”. Aquest és l’eix narratiu que articula la sèrie, que com tota obra de Fincher dóna tanta o més importància als elements escènics (la composició de quadre, i tot el que s’hi veu, acaba essent més explicatiu que el propi diàleg) que no als girs argumentals. Més que una sèrie sobre assassins, és un tractat sobre el comportament humà, sobre allò que ens uneix davant el Mal i allò que ens hi torna vulnerables. També és l’enèsima demostració de la capacitat de Fincher per fer-nos respirar les seves atmosferes: la textura de la sèrie és tan epidèrmica, tan tangible, que és inevitable no compartir les disjuntives morals dels seus protagonistes, descrits amb un admirable sentit del detall.

Un dels aspectes fonamentals de Mindhunter és el seu repartiment. A banda de la bona notícia que suposa retrobar-s’hi amb Anna Torv, la magnífica protagonista de Fringe, la sèrie posa al descobert l’immens talent de Jonathan Groff (actor que molts van descobrir, en un registre radicalment diferent, a Glee) i fa finalment justícia a Holt McCallany, etern secundari que ja va treballar amb Fincher a la infravalorada Alien 3 i El club de la lucha.