A molts els va sorprendre que el season finale de Merlí coincidís amb la mort del seu meravellós protagonista, un carismàtic professor de filosofia que certifica la premissa segons la qual una vida hipercrítica i examinada dels afers humans porta indefectiblement a tenir una existència més aviat sòrdida i frustrada.

Però, fent que el protagonista la palmi, la notable sèrie d’Hèctor Lozano ha traduït el present d’una forma molt més fidedigna d’allò que fins i tot podria pensar el seu mateix creador. Amb el seu traspàs, el filòsof Merlí es converteix de faisó inexorable en un element de nostàlgia per tota la classe dels peripatètics, aquesta colla d’alumnes a qui el tutor sembla haver marcat la vida. Veient el darrer episodi i el seu posterior salt temporal de set anys, comprovem com a la majoria de millenials de la classe no els ha acabat d’anar bé la vida (lluiten per poder comprar-se un pis a les afores de Barcelona, acaben en una majoria de casos essent incapaços de traduir el seu talent primordial en una feina estable i en l’únic cas de vocació que es realitza de ple, la d’en Pol, la cosa s’acaba traduint a perpetrar la feina del mestre a l’institut Guimerà); de fet, tots ells s’arrapen al record de les classes del Merlí com una visió idíl·lica del paradís perdut que conforma la joventut ja quasi oblidada.

ent que el protagonista la palmi, la notable sèrie d’Hèctor Lozano ha traduït el present d’una forma molt més fidedigna d’allò que fins i tot podria pensar el seu mateix creador.

Així passarà per molta gent la digestió del procés i dels fets de l’1-O, una revolució truncada que acabarà duent-nos a una època més aviat obscura i a la qual, per la ineptitud previsora dels nostres polítics, només ens podrem referir com el record d’allò que podria haver estat i no fou real.

Serà fàcilment comprovable com, d’aquí a alguns lustres, ens haurem de veure a nosaltres mateixos parlant dels dies en què vàrem intentar emular els nostres progenitors sortint al carrer per intentar canviar l’estat granític de les coses, i tot perquè –en el fons– el sistema no es mogués ni un centímetre. No hi ha condemna pitjor que la nostàlgia, i la festa dels peripatètics al bar del seu col·lega pretesament cool tradueix perfectament la postmoderna sensació que patirem ben aviat de tornar a celebrar el record d’una victòria pírrica amb un got de bourbon a la mà.

D’aquí a alguns lustres, ens haurem de veure a nosaltres mateixos parlant dels dies en què vàrem intentar emular els nostres progenitors sortint al carrer per intentar canviar l’estat granític de les coses

La conclusió de la tragèdia és del tot lògica i molt catalana: si teníem un professor freak que podia remoure les consciències de la penya i despertar-la de la seva letargia, el millor que hom podia fer és carregar-se’l. Encara han tingut pietat, els benvolents guionistes de la sèrie, perquè al Merlí li hauria d’haver caigut un test al cap, com al dissortat Cyrano, o encara podrien haver-lo fet patir més i dur-lo a l’escorxador atropellat per un carretó mòbil d’aquests tan ploms de la BCNeta. El Merlí havia tingut la possibilitat de transformar les coses i era urgent treure’ns-el de sobre perquè feia nosa. Pobre il·lús, pobre fill meu.

És un dels grans efectes de l’article 155, aquest final de temporada: que la revolució sigui un afer de llagrimeta i acabi conformant una nit de melangia. Descansa en pau, col·lega filòsof, que et recordarem com si fossis aquell referèndum que tal dia ens digueren que seria una cosa per aplicar. Sort que no ho has pogut veure, tot plegat, que t’hauries cabrejat com una mona. 

BernatDedeu
Crítica musical Tots els concerts són Cap d’Any Bernat Dedéu