Alexandra Schneider und ihr Casiotone. Joan Miquel Oliver. L’Altra Editorial

Ho dissimulo bé, però quan algú m’està atabalant, en algun moment el meu cervell desconnecta i comença a recitar “que m’és igual que jo només ho dic, senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla”– que és un vers de la magnífica cançó d’Antònia Font Astronauta Rimador. 

També és per culpa dels versos de Joan Miquel Oliver que el meu cervell associa primaveraamb trinaranjusdàtils amb piscines te amb pastes fines. Tinc desenes de combinacions, però totes són tretes de les cançons del mallorquí, que ens va ensenyar que “els diccionaris són plens de paraules gratis i certes”

La meva educació sentimental passa per les cançons d’Antònia Font, per la manera radical d’agafar les paraules i fer-les jugar de manera loca perquè tinguin un sentit diferent i nou. L’univers d’aquestes cançons està fet de mons paral·lels, d’extraterrestres i d’altres formes d’existència per demostrar que la vida intergal·làctica tampoc deu ser tan diferent d’aquesta. 

En un dels seus hits –Alegria– es canta “els ovnis se pinyen i deixen un crater per sempre dins sa meva vida”. Potser per això em va semblar del tot lògic que l’última novel·la de Joan Miquel Oliver fos l’escenari d’una invasió extraterrestre. Com diu l’autor, tard o d’hora ha de passar. 

A la novel·la, uns alienígenes alemanys que venen del futur envaeixen Mallorca. El pintor Miquel Pinya, l’Alexandra Schneider i en Joan Miquel Oliver són els únics supervivents de la invasió. Com que no hi ha ningú més, aquest trio es resigna, sense gaire entusiasme, a salvar el món. Busquen ajuda per Mallorca, es fan amics dels extraterrestres, fan una gira amb ells per totes les llunes de Júpiter (acompanyats de David Carabén i de Clara Viñals) i acaben salvant el món d’una manera atzarosa i absurda.  

Oliver diu que ha escrit el llibre en quinze dies i no sé si me’l crec ni m’importa gaire, però sé que aquesta novel·la es llegeix com una de les seves lletres allargada cent pàgines i que per això està bé. No s’hi ha de trobar coherència ni èpica ni ganes d’enganyar el lector. Es nota que l’autor s’hi posa perquè s’ho passa bé. La història neix de l’escriptura automàtica i els girs de guió són de ja ho trobarem i a veure què passa. Rere la façana de geni llunàtic, Oliver té un sentit de l’humor finíssim i tota la novel·la és hilarant. 

Amb les seves lletres, Oliver ens ha ensenyat – a mi i a tota una generació – que hi ha una manera desacomplexada i alegre d’afirmar un univers propi fora dels esquemes, i que aquest marge fora de la convenció serveix per poder dir coses que paguin la pena. Ho ha fet lluny de la pedanteria dels discursos intel·lectuals de l’alta cultura, a partir d’una música que es pot ballar en concerts de festa major. 

Només un geni podria inventar-se un himne kitsch tan bo com Islas Baleares, on la tornada es canta amb accent de turista alemany borratxo. És una oda a les illes on sa calitja se mescla amb es fum d’un vaixell d’Iscomar. És la gràcia de les illes i és la gràcia d’Oliver, que barreja la tradició amb la patxanga per fer-ne un estil propi. 

L’altre dia l’autor deia en una entrevista que està un poc pirat i que està constantment gastant màquina per poder viure en societat. Ho deia sense pretensions, amb la naturalitat de qui accepta que encaixa al món d’una manera diferent. Tractar els excèntrics de bojos ha estat sempre una bona coartada per no prendre’s seriosament els qui fan un esforç artístic – i vital – per pensar fora dels marcs establerts.

Joan Miquel Oliver ha estat capaç de crear, introduint paraules corrents en una lògica nova, un univers propi que no depèn de cap element exterior. Aquesta novel·la és una conseqüència lògica d’aquest gest.

Marina Porras
Xuclamel La família Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel Vida furtiva Marina Porras