Max Porter (1981) sap que, a l’hora de narrar, el fantasma d’un personatge, aquella possibilitat tan sols dibuixada, és molt més potent que la seva presència constant. L’escriptor britànic escriu Lanny, una novel·la nominada als premis Man Booker, Wainwright i Gordon Burn per la seva originalitat, i publicada ara en català a Rata amb fantàstica traducció de Víctor Obiols, que ha captat l’atmosfera de dolor que travessa el llibre i que forada el lector des de la primera pàgina.  

Lanny és la història d’un nen sensible i irresistible, creatiu i juganer, que topa amb el mur mental i moral del seu entorn. A la primera part d’aquest drama rural hi ha quatre veus narratives en primera persona: Jolie, mare de Lanny, dona civilitzada i tolerant, actriu a qui la maternitat va allunyar dels escenaris i ara escriu thrillers. Robert, pare de Lanny, un urbanita que pensa que el seu fill és un “puto penjat”, i gravita entre una feina ben pagada a Londres, una querella constant amb la seva dona i una estreta visió del món. El Papamort Orobancaci, ésser ancestral, bosquetà i irascible, amb moltes disfresses, que s’alimenta de rebuig, saltironeja pel poble, escolta tothom i transcriu la miserable “simfonia Anglesa”, la “memòria molecular del poble” enredant (tipogràficament) les frases soltes que sent aquí i allà, i construint el seu poema blanc que només pren sentit quan parla Lanny, l’únic que creu en ell. I Pete el Boig, l’artista retirat que dona classes de dibuix a Lanny. Però no hi ha la veu de Lanny. I precisament per això, per la seva transparència, l’heroi és omnipresent i ho ocupa tot. 

 Porter detesta les fórmules, les repeticions i les normes de gènere. Ell reinventa el conte popular creant una faula moderna a partir de l’observació de la gent, també popular, d’un i de tots els llogarrets de l’Anglaterra profunda. Pobles de menys de cinquanta cases on tothom es coneix i es critica. El trenca-closques avantguardista de Max Porter integra elements lírics, moments de joc tipogràfic i lingüístic i algunes pinzellades d’assaig. Per fugir del model realista de novel·la que encara encalla el segle XXI, Max Porter estiba la imaginació des de la realitat més palpable, i suma instants que fan entenedor allò que d’entrada no sembla accessible. D’això se’n diu audàcia i originalitat. I el paio no arriba ni als quaranta anys. 

Lanny és treball quirúrgic on res no és sobrer, com en un bon poema. Un text que busca quedar-se amb l’essencial, a base de disparar imatges sense missatge moralitzador, sense dades biogràfiques absurdes per construir els personatges. Lanny parla de maternitat, de paternitat, de secrets, de solitud, d’amistat, de la solidaritat hipòcrita entre parelles i d’identitats multiplicades. Però també apunta el robatori de gossos, la crisi climàtica, l’homosexualitat, sobre l’excés de plàstic, la cacera de guineus, les violacions i la malícia creixent al món. Ho fa amb un ritme accelerat, glaçant-nos a estones i entendrint-nos en moltes altres.

A la segona part, Lanny desapareix del poble. S’activa la xafarderia veïnal, es desferma la hipocresia moral i es critica durament el negoci lucratiu de la premsa groga en casos de desaparició de nens. En Lanny és un nen normal que cantusseja, parla amb els arbres i té uns presagis acollonants. L’adjectiu significa una cosa diferent per a cada habitant. Hi ha molts Lannys. Tants com lectors amb capacitat imaginativa. De la seva absència, el poble en fabrica un dol de fireta. Exageracions, suposicions, calúmnies, especulacions, ritme narratiu accelerat, sense puntuació, flaixos i polifonia de veus, una olla de grills que, en pocs dies, fa que tot un país estigui pendent del cas. Tothom mitifica Lanny, un nen que, per les seves particularitats, havia estat carn de bandeig, de burles i d’insults fins i tot per part del seu pare. Els turistes de tragèdia arriben al poble com corbs afamats de morbo. 

Lanny representa la curiositat, aquell paradís perdut de què parlava Milton. Quan desapareix la infantesa, el món adult s’instal·la en la falsedat, la complexitat i, per damunt de tot, el fracàs més estrepitós de la imaginació. Arriba el fingiment, la refrigeració del cor i el recargolament mental. La humanitat es torna de cera. S’aplica filtres facials i també morals. Falseja i s’inventa de mala manera. Max Porter ens estampa una pregunta a la cara: Què passaria si tothom digués allò que sent i pensa realment? 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat