Un tramvia anomenat desig. Tennessee Williams. Traducció de Joan Sellent. Adesiara.

Les obres de teatre de Tennessee Williams (Mississipí, 1911 – Nova York, 1983) van tenir un èxit enorme a la seva època perquè anaven al moll de l’ós d’un tema delicat i poc explorat – la relació entre la violència i el sexe. Williams va tenir des de petit una experiència complicada amb la idea del sexe. Ell mateix explica que la seva mare es posava a cridar de terror cada vegada que feia l’amor amb el marit, un fet que va deixar els fills –que fugien a casa dels veïns buscant refugi– lògicament traumatitzats.

Williams no va tenir bona relació amb el pare ni amb la mare, que el culpaven de la malaltia mental de la seva germana, que va acabar internada en un sanatori. El dramaturg acusa la mare de ser una estúpida gairebé criminal per la manera com va tractar la germana, i reconeix que va viure la seva infantesa en un ambient saturat per l’histerisme.

No cal ser cap expert en psicoanàlisi per veure que Williams es va tancar en ell mateix quan va tenir ús de raó per no fixar-se en el seu voltant. Es va convertir en un nen introspectiu que vivia dins la seva imaginació. Als dotze ans va començar a escriure tot el que duia dins, en una espècie de teràpia inconscient. D’aquests traumes n’han sortit les obres que han marcat la dramatúrgia americana del segle XX.

Al retrat que en fa Truman Capote, amb qui eren molt amics, diu que Tennessee era un home infeliç fins i tot quan el seu riure feia que fos el centre d’atenció de qualsevol festa

Al retrat que en fa Truman Capote, amb qui eren molt amics, diu que Tennessee era un home infeliç fins i tot quan el seu riure feia que fos el centre d’atenció de qualsevol festa. Rere aquest riure enèrgic i extraordinari, diu Capote, hi havia un home insegur, sensible i luxuriosament melancòlic. L’escriptor explica que tenia un sentit de l’humor estrident que es tornava molt negre quan s’enfadava. Aquesta combinació d’humors és al centre de les seves obres, que es mouen entre la bogeria més despietada i la tendresa més desemparada. Williams era un home temperamental, traumatitzat per una família que no l’havia entès ni li havia donat amor, i que creia que ell havia quedat tocat per la mateixa bogeria que havia viscut a casa.

És el que li passa a Blanche duBois, la protagonista de l’obra Un tramvia anomenat desig. Ella i la seva germana són les úniques supervivents d’una família adinerada de Mississipí. Stella, la germana petita, fuig a Nova Orleans per casar-se amb un obrer polonès que la sedueix per la seva virilitat i la seva força. Blanche arriba al pis atrotinat de la seva germana buscant refugi. Ha perdut la finca, s’està fen gran i està perdent el cap, però es resisteix a creure-ho i fa veure que segueix sent la noia de classe alta que era fa una dècada.

Blanche és el centre de l’obra i l’element distorsionador. És una dona sensible i bonica, que passa de la felicitat més radiant a la tristesa més absoluta sense adonar-se’n

L’obra és bona perquè porta tots els sentiments fins al final per veure si esclaten amb la violència o amb la bogeria, que són els pols entre els que oscil·len les dues germanes. Blanche és el centre de l’obra i l’element distorsionador. És una dona sensible i bonica, que passa de la felicitat més radiant a la tristesa més absoluta sense adonar-se’n. És extremadament temperamental, exageradament lasciva i està obsessionada amb la bellesa i amb la mort. Té una història traumàtica que li marca la vida – el seu primer nòvio, delicat i atent, va resultar ser un homosexual que es va volar el cervell quan va saber que la seva dona coneixia les seves inclinacions sexuals.  

L’obra és de l’any 1947, però pinta un escenari marcat per uns rols sexuals tan forts que ens la fan veure més llunyana del compte. Avui no ens podem imaginar cap lligam que justifiqui amor i violència com ho fa aquesta obra, encara que l’obra sigui una crítica a aquest lligam.

On Stella veu un home viril a qui se li escapa la mà quan beu, nosaltres hi veiem un maltractador. No ens podem imaginar que la violència es justifiqui dient, com fa ella, “hi ha coses que passen entre un home i una dona, a les fosques..., que fan que qualsevol altra cosa sembli que... no té importància”. Entenem que Stella estigui contenta de veure el seu home vulnerable, i entenem que torni als seus braços quan el sent cridar el seu nom desesperat. Però em sembla que fa sentanta anys l’empatia que podíem sentir amb aquests personatges era molt més gran del que és ara, i això genera una distància que fa augmentar el costumisme d’una obra que no ho vol ser gens.

Blanche acaba marxant cap al psiquiàtric mentre diu a un metge que no coneix que se’n va amb ell “perquè sempre ha confiat en l’amabilitat dels desconeguts”, una frase perfecta per entendre aquesta noia que es resisteix a tornar-se boja del tot. “La majoria de la gent són monstres – deia Williams –, no ho volen admetre però ho són. Tots aprenem a operar en un sistema d’una enorme hipocresia”.

Williams era un gran admirador de Faulkner i deia que es feia difícil trobar un motiu per llevar-se al matí i escriure després d’ell. Williams no és Faulkner, que escrivia les seves històries des de la seguretat d’estar explicant valors universals sòlids i inamovibles. Faulkner inventava el seu territori i hi manava com a terratinent. Williams escriu des de la igualtat en el patiment – des de la mateixa inseguretat i bogeria que turmenta els seus personatges. Escriu des de la impotència que genera veure massa bé com funcionen les relacions humanes i no poder fer res per controlar-les. Faulkner explicava el món, Williams volia que el món el comprengués com no ho havien fet a casa seva.

Marina Porras
Xuclamel Menteix la primavera Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel Destruir-se Marina Porras