Si alguna cosa tenen en comú Xavier Bosch, Sílvia Soler i Care Santos – a banda d’haver guanyat el premi Ramon Llull i de compartir lloc a les llistes de vendes dels llibres més venuts des de fa uns quants anys – és que saben fer sentir còmode al públic des de l’escenari. 

Aquest dissabte feien una taula rodona a la Setmana del Llibre en Català parlant sobre “L’amor i l’amistat al llarg del temps”. Més que un col·loqui va ser una presentació múltiple, on van parlar dels temes dels seus últims llibres: Nosaltres dos, Els vells amics i Mitja vida

Al principi de l’acte hi havia poca gent, però quan els passavolants de la Setmana els veien als tres, es quedaven a veure'ls i de sobte em vaig trobar envoltada de senyores de mitjana edat somrient mentre escoltaven. 

L’acte va començar sense Care Santos, que va arribar una mica tard culpant a Rajoy del retard, perquè obligava a 700 alcaldes a manifestar-se a la plaça Sant Jaume i el trànsit estava col·lapsat. "Perdoneu, que sembla que no us estigui escoltant – va dir Santos mentre es col·locava el micròfon – però és que m’ho sé de memòria". 

I és que es notava que tots tres havien fet aquesta xerrada junts unes quantes vegades durant la promoció dels llibres. Els tres van parlar de les diferències entre l’amistat d’un grup d’amics i l’amistat entre dues persones, de com d’important és tenir amics per construir-se a un mateix i van coincidir a afirmar que és impossible viure sense amistat. 

Es notava que tots tres havien fet aquesta xerrada junts unes quantes vegades durant la promoció dels llibres

Van parlar del procés d’escriptura, i Soler defensava que li passava com a Jaume Cabré, que els seus personatges tenien vida pròpia i que és a mida que escriu el llibre que sap com passarà i què passarà. Santos explicava que ella es posa a escriure amb un esquema quadrat i tancat, i feia broma dient que els seus personatges eren mansos, o que potser era ella que era molt manaire. Per a Bosch tampoc hi havia discussió: “Jo quan surto de casa sé on vaig, i quan em poso a escriure també”. 

Tot i que els tres van estar amables i simpàtics, avesats a parlar en públic, Bosch té una seguretat escènica que fa pensar que no ha de ser gens agradable veure’l enfadat. Soler és més prudent i fa l’efecte que li agrada més parlar de l’ofici d’escriure, mentre que Santos, potser perquè és la única dels tres que només fa d’escriptora i no de periodista, sembla molt contenta de comentar les seves trames i els seus personatges amb el públic. 

Quan van entrar en joc i el debat es començava a posar interessant, Bosch va dir que l’informaven que tenien només tres minuts de marge i que havien de passar a les preguntes. Una senyora va comentar que l’últim llibre d’ell li havia semblat més fluix i Bosch va contestar, amb un somriure d’autèntic professional que feia pensar que tenia ganes d'acabar: “això, senyora, va a gustos.”

annaguitart
La Setmana

Jordi Puntí sota control

Marina Porras