[Correspondencia 1914 – 1922. Marcel Proust i Jacques Rivière. Pròleg, traducció i notes de Juan de Sola. Ediciones La Uña Rota]

La foto de Proust al llit de mort fa més angúnia de la que provoquen normalment les imatges de difunts. Se’l veu amb la cara demacrada, una marca molt fosca al voltant dels ulls i una barba deixada. Costa d’imaginar que el moribund va ser un dia el dandi Marcel que narra la Recerca i que dominava la mundanitat de l’alta societat parisenca.

L’escriptor, editor i crític Jacques Rivière, corresponsal de Proust en aquestes cartes que acaba de publicar La Uña Rota, escriu que ningú que tingués una bona salut seria capaç de mirar l’interior de les coses i les ànimes com feia el geni francès. Diu que hi ha alguna cosa mòrbida en la facultat d’introspecció proustiana, que només un malalt podria arribar a aquests nivells de lucidesa tan inversemblants.

Si alguna cosa ensenya la correspondència és la força descomunal que tenia Proust, l’enorme voluntat d’un autor que lluitava contra la mort per acabar la seva obra

Aquestes cartes esborren la mística que hi ha en el tòpic de l’escriptor malalt que escrivia des del llit i que fumigava l’habitació cada setmana. Si alguna cosa ensenya la correspondència és la força descomunal que tenia Proust, l’enorme voluntat d’un autor que lluitava contra la mort per acabar la seva obra; que es drogava amb estimulants per poder treballar i que es sedava amb calmants per poder dormir.

Com diu Juan de Sola al magnífic pròleg del llibre, aquestes cartes són la història d’una seducció i un enamorament intel·lectual. L’any 1914, quan comença la correspondència, Jacques Rivière és el cap de redacció de la revista Nouvelle Revue française, que tenia una branca editorial dirigida per Gaston Gallimard. A les primeres cartes que s’envien, Proust encara no és cap figura literària important. De fet, és considerat un escriptor mundà i lleuger.

Rivière és el primer que nota que a l’obra proustiana hi ha alguna cosa, i l’escriptor troba en ell un punt de suport i connexió que es transformarà en amistat. Proust està contentíssim perquè Rivière ha vist que el primer volum de la Recerca és només una petita part d’una gran obra, i està encantat que algú hagi vist que la veritable idea de l’obra no es revelarà fins al final del llibre, “un cop s’hagin comprès les ensenyances de la vida”.

Rivière serà dels primers en veure que el gest genial de l’escriptor és que no busca suggerir: Proust busca recobrar

El crític serà dels primers que veu que la Recerca pot canviar el rumb de la literatura perquè Proust fa alguna cosa més que narrar un univers. “Vostè és l’únic que circula per una via veritablement nova i fecunda”, escriu el crític. Rivière serà dels primers en veure que el gest genial de l’escriptor és que no busca suggerir: Proust busca recobrar. Rivière reconeix que Proust és el creador d’una societat almenys tan completa i complexa com la de la Comèdia Humana. “Però, per sobre de Balzac –escriu– tu tens el mèrit afegit de no haver-te limitat a representar-la, a descriure-la: tu, a més, l’has explorat, l’has explicat. Tens alhora les virtuts del pintor i les de l’analista”.

Per als amants de la història de la literatura, aquestes cartes són un espectacle perquè permeten espiar tots els moviments d’un camp literari: la pressa dels encàrrecs i les baralles per les correccions inacabables, els favors i les trampes, l’obsessió dels escriptors amb la crítica o les enveges de l’Acadèmica i les competicions entre editors. Aquestes cartes són, també, la història d’uns amics que s’admiren, es donen consells, es fan retrets i s’aguanten els canvis d’humor sobtats. Alhora, també són la relació entre un autor que es pren molt seriosament la seva obra i un editor pacient que busca fer content el seu autor, que es queixa angoixat perquè li toquen el text i li fan canviar massa sovint.

L’estat de salut sovint determina la forma, el to i el contingut de la correspondència, de manera que hi ha moltes frases recargolades i desordenades per la febre o escurçades pel malestar

I més enllà d’això, aquesta correspondència és la història de dos malalts que fan lluitar el seu cervell contra el seu cos. Costa trobar una carta on els dos amics no es preguntin pel seu estat de salut, on no es queixin de l’esforç que fan per combatre els seus impediments físics amb dosis de disciplina intel·lectual. L’estat de salut sovint determina la forma, el to i el contingut de la correspondència, de manera que hi ha moltes frases recargolades i desordenades per la febre o escurçades pel malestar.

En el cas de Proust, les crisis asmàtiques, reumàtiques i nervioses són molt severes, fins al punt que de vegades ha de dictar les cartes. En ell es veu el patiment d’un home que vol acabar l’obra que té al cap costi el que costi. Tots els moments de lucidesa els entrega a la Recerca, una obra que sap que no tindrà sentit si no es tanca. Perquè, com diu la cèlebre frase proustiana, l’única vida realment viscuda és la literatura.

La foto post mortem de Proust sempre m’havia semblat la imatge d’un home consumit per la seva pròpia creació. No sabia fins a quin punt aquesta lluita era física i no tan sols intel·lectual, fins a quin punt les taques fosques dels ulls ensenyaven una baralla real amb les pàgines de l’obra que va canviar la literatura occidental.

Marina Porras
Opinió

La primavera esguerrada

Marina Porras